Parlem d’habitatge. En concret, de les propostes iconoclastes de l’arquitecte sevillà Santiago Cirugeda. Passa aquesta tarda, a les set, per la sala d’actes del comú d’Escaldes-Engordany, en el cicle ‘Transversals’. Desconeix Andorra i la seva problemàtica. Serà interessant també la seva opinió a posteriori

Guerres i grans fams a banda, se li acut un problema més dramàtic que la falta d’habitatge? 
Sí, sí. Jo ara per exemple estic treballant a Palma i la situació és impossible, està tot fet un desastre, així que sí, és un drama. Nosaltres, com a arquitectes, col·laborem allà on podem, en aspectes com la rehabilitació d’habitatges. 

Això: què hi pot fer un arquitecte? 
Puc fer com arquitecte i com a usuari, com a ciutadà. Per a famílies amb pocs recursos és d’allò més apressant. Nosaltres treballem amb gent que viu en zones molt degradades. Veig gent dormint als carrers. Com a ésser polític, com a persona, he de pressionar l’Administració. 

Per aquí dalt s’ha començat.  
Hi ha una emprenyada general, absoluta. Quan els responsables polítics no donen solucions, s’ha de pressionar. D’altra banda, s’ha de treballar amb la gent, donar-los claus, per exemple per rehabilitar, ampliar, edificis. 

Un lloc per on començar.  
La rehabilitació d’edificis públics per reconvertir-los en vivenda. La rehabilitació de totes aquelles vivendes tan mal construïdes a les dècades dels seixanta i setanta...

Tirant pel dret a vegades.  
La qüestió és que hi ha emergències ocasionals i, davant un dret natural i legislat, com és tenir un sostre... pots ser legal, però hi ha processos que es fan molt lents i l’habitatge cal ja. 

La burocràcia.  
Preciso que no estic parlant d’ocupació, però sí de posar en ús els edificis abandonats, de crear cooperatives. Ens saltem els tràmits quan cal donar una solució i les llicències es demoren i es demoren. Sabem que aleshores és possible saltar-se la llei de procediment administratiu per resoldre urgències. 

Com és possible que, davant d’un problema tan greu, la mateixa administració posi entrebancs, allargui els processos?  
Ja sabem: hi ha una mà d’immobles que són propietat de bancs, de fons voltor... S’ha venut el patrimoni públic. Falta intervenció pública per al control de lloguers per exemple. A Espanya hi ha dos milions de pisos buits. De qui és culpa? De tots els partits que han governat fins ara. De tots. 

Intervenció de lloguers! Anatema. 
Fins i tot quan l’Administració s’ha ofert a ocupar-se del cobrament dels lloguers, els ha garantit, la iniciativa no ha tingut èxit. Però insisteixo, és falta de voluntat política per trobar solucions. Així que els hem d’empènyer, sigui incomplint la llei de vivenda, sigui pressionant des dels Col·legis d’Arquitectes, sigui des dels carrers. Hem de batallar sense treva. 

Noves tecnologies, nous materials: són útils per aportar solucions? 
I tant! Però seguim construint amb totxo i formigó. Som bastant catetos a l’hora de construir. Per què no aprofitar construccions prefabricades, que surten més barates, que són més ecològiques? Que són més segures per al treballador, que no ha d’estar vuit o més hores en una bastida, sota el sol o plovent. Una façana feta en un taller serà millor per moltes i moltes raons. 

Potser el benefici és menor per al promotor? 
Això ho hauríem de mirar constructor per constructor. També una obra ben feta de factoria pot ser rendible, aplicant noves tecnologies el cost és més barat i el benefici pot créixer. 

Entesos.  
A banda, també ens falten a Espanya 200.000 treballadors en la construcció, però la formació no ho facilita, se segueix oferint la mateixa formació no actualitzada. Igual que calen nous models per a la gestió dels béns: estem súper verds, a penes hi ha cooperatives. 

Advoca per la participació ciutadana en l’urbanisme. Sona utòpic. 
Ni de lluny! El nostre equip, la Crazy Army, ha treballat en més de seixanta edificis involucrant-hi vuit mil persones. En llocs com a Cañadas Reales, a Madrid, vam treballar des de molts punts de vista, des del de la integració. Cosa que, per cert, ens reconeixen més en països forans que a casa. 

Sol ser així. 
Ara bé, també hi ha molts dits processos participatius que són pur posat, falsa participació, i això que es gasten milions en processos participatius. Nosaltres tenim tot un protocol d’acompanyament, d’I+D. Hi ha companys que ens diuen “Ostres! Però com us ho feu?”