En aquest procel·lós mar dels influencers i ‘coaches’, l’argentí Nico Apelt és un dels peixos grossos, si se’ns permet expressar-ho així. Dijous el tindran, a les set de la tarda, en sessió gratuïta al Roc Blanc

‘Coaching’ ontològic? 
Hi ha molts tipus de coaching. Ja saben, la paraula ve de l’entrenador esportiu i als Estats Units es va traslladar de seguida a l’àmbit empresarial. Després va aparèixer la dimensió ontològica. Què vol dir? Al ser: no volem quelcom que estigui tan orientat a l’acció, sinó que tingui una dimensió relacionada amb la transformació del ser. 

Ah! 
Podem treballar per intentar que els éssers humans canviïn certes accions i en d’altres no és suficient, sinó que han de canviar la forma de ser, els patrons, les creences, els traumes d’infantesa, com ens comuniquem...

Vostè és llicenciat en Administració d’Empreses. Com entra en aquest jardí? 
Vaig passar del món hiperracional a l’espiritualitat, vols dir, oi?

Més o menys, sí.  
Efectivament, era una persona superracional, mental, i no creia en res de tot això. Sí que era molt curiós, això sí, i investigava en l’antropologia, en la filosofia... allí vaig començar a entendre que hi ha moltes coses per explicar, que som part d’un gran misteri. Hem de ser prou humils per dir-nos que no sabem com funciona tot plegat per saber què som. 

A banda, el detonant. 
Sí, vaig passar experiències difícils. Vaig estar malalt durant tres anys; tan a prop de la mort que em vaig replantejar moltes coses. 

Sol passar. 
Sí, sí. Porto dotze anys en aquest camí i no m’he trobat ningú que hagi entrat al món de l’espiritualitat sense haver tingut una crisi. O ben pocs. Ni que sigui entrar en un buit existencial, quan estàs tranquil a la terrassa prenent un mojito, no et planteges res. Quan entres en crisi és quan busques respostes. 

Normal.  
Ara bé, puntualitzo: quan parlem d’espiritualitat no ens estem referint què hagis de creure en res en concret, ni en cap déu específic. Anem al procés de consciència.  Puc conèixer-me una mica més a mi mateix? Per què penso com penso? El salt important és adonar-te que no ets la teva emoció. 

Parla de ‘les set lleis’. 
És una filosofia molt antiga, que ve de l’Antic Egipte i es va reprendre posteriorment a Grècia, i que intenta descriure com els éssers humans participem en la creació de la nostra pròpia realitat. 
...? 
Tot el temps interactuem amb la realitat. Allò que penses sobre en Pep parla sobre el concepte intern que tu tens sobre ell, no sobre en Pep mateix. Això passa amb la realitat on vius, és hostil o amable segons et posicionis, segons allò que en pensis. 

Allò de tota la vida del got mig ple. 
Literalment. O no hi ha got, o trenco el got.  Hi ha interpretacions infinites. 

Parla de filosofia antiga i de ciència moderna fusionada.  
Sí, sí. La psicologia, la neurociència... Serà una mica el que expliqui en la xerrada de dijous. Explico les raons per les quals penso que nosaltres no tenim accés al món. Els nostres ulls veuen  un determinat rang de colors, la nostra oïda sent unes freqüències determinades... Són les eines amb què l’ésser humà construeix la seva realitat. Però hi ha molt més. El cervell funciona com un filtre de la realitat. 

Home, hi ha corrents filosòfics serioses, com la fenomenologia... 
Cert. La diferència en el que jo apunto és que dono eines pràctiques per canviar la vida quotidiana. Per exemple, com abordar certs pensaments o què fer quan sento certa emoció? Eines per fer canvis. Per exemple per combatre la tendència a la negativitat. 

Això m’interessa.  
Tenim deu mil pensaments conscients cada dia: mil són positius i nou mil, negatius. 

Personalment, 9.999.  
Doncs al taller donaré consells per dominar-los, perquè generen ansietat, ens fa més por allò que imaginem que allò que passa.  Per tant, he d’esforçar-me per cancel·lar pensaments negatius, és programació neurolingüística, i els substitueixes per d’altres de positius. Al principi costa, reprogrames pensaments i és pesat. Al final, aprofites la neuroplasticitat del cervell i ja surt de manera natural.