Lucía Cazorla, docent a l’escola Agora Internacional, serà una de les ponents que desfilin aquesta tarda pel TEDxEducació, al Palau de Gel canillenc. El títol, ‘Educació Zombi’. Sona atractiu, oi?


Educació zombi! 
La xerrada consistirà a reivindicar les arts com una eina, un mètode transversal, per generar coneixement des de qualsevol disciplina. Es tracta de recordar tant als profes com a l’alumnat que la vida no es divideix en assignatures. 

Aleshores?
Abordarem l’ús de narratives visuals, de mitjans que avui en dia tenen un rol molt actiu en la transmissió de nocions en l’escola, en les famílies, un paper dominant en la societat contemporània. Es tracta d’aprofitar els llenguatges visuals en l’educació, ja que dominen en el nostre context. 

“La vida no es divideix en assignatures”, ens ha agradat. 
Certament. S’ha de generar en l’alumnat, en el personal docent, aquesta espurna de veure’ns com a productors culturals i no sols dins de l’aula, sinó socialment, generem, connectem. 

Els exemples ho fan veure clar. 
Em refereixo a la utilització de les arts contemporànies, de les arts visuals, del format audiovisual, per generar coneixement. És un treball a través de projectes on s’utilitzen llenguatges que no són exclusivament orals o escrits, sinó amb eines que tenim avui en dia de visualització, de sensorialitat... Elements d’activació per construir la realitat. Exhibició, creació d’espais, d’una arquitectura de transmissió entre l’escola i la societat. Quines eines? Doncs les arts en tenen moltíssimes. 

Els vellots i catastrofistes direm: ui! però i la lectura què?!
Ja entenc, ja entenc aquesta perspectiva. Per descomptat que no significa deixar-la de banda, sinó una conjunció entre llenguatges, es tracta d’estar no ja al dia, sinó pendents dels canvis constants en els mitjans de comunicació. Si no, no despertarem en els més joves aquesta espurna d’interès pel coneixement. Aquests mitjans estan integrats al mode d’entendre la realitat dels nostres alumnes. 

Però que llegeixin!
Absolutament. Per descomptat. L’art com a eina implica competències que requereixen l’oralitat, l’escriptura. 

Hi ha molta fractura entre els tan joves i els que estem ja passadets?
Em fa riure. Bé, cada nen, cada adult, és diferent, ha tingut un contacte diferent amb la societat. Cert que els més grans utilitzen unes plataformes, uns mitjans de socialització diferents dels nens, que tenen els seus. 

En semblen molt dependents. 
Per això parlem d’aprenentatge anestesiat, perquè estan anestesiats per aquestes plataformes mainstream que els bombardegen. Utilitzar el llenguatge visual és una manera d’atansar-nos a ells per aconseguir un aprenentatge molt significatiu. 

Poden ser presa fàcil de tot tipus de desaprensius i missatges sesgats. Com donar-los eines de defensa?
Molt preocupant. Fan un ús del llenguatge més jove per captar-los i ho fan segmentant per edats. És complicat donar-los aquestes eines. Aquí entren en joc aquestes arquitectures de transmissió que fomenten la reflexió, per evitar la resposta immediata, perquè sàpiguen reaccionar, que desenvolupin subjectivitat, consciència crítica. 

Ells i nosaltres, els grans. 
Sí. Aquests mitjans fan això, anestesien, zombifiquen, fa que oblidem la individualitat. A l’aula cal obrir pas al debat, a la pregunta constant, a fomentar la crítica, a treballar l’empatia. 

Tenen feina a fer, els docents. 
El nostre rol s’entén com el del guia. 

Atreure, ja de pas, nous públics a l’art, que no és que en tingui gaire, tampoc no està malament, oi?
Exactament. Es tracta de reconceptualitzar. L’art només s’entén dins d’un museu i l’educació, dins de l’aula, i no és així. Estem parlant de metadisciplines, que l’art i l’educació tenen lloc arreu i al mateix temps. Parlem de xarxes orgàniques de transmissió de coneixements. 

Perquè la vida no es divideix en assignatures. 
És més aviat una massa viscosa de coneixements, sí.