Com coses que ens hem deixat pel camí des de la infantesa, molts hem perdut la connexió amb el cos i anem per la vida rígids, encarcarats. Evangelina Constable ens dona pistes per solucionar-ho

Un taller de ‘dansa viva’, divendres al Roc Blanc.
Bàsicament, tots tenim els reflexos entumits, hem perdut aquella mobilitat que teníem de nens, ens hem anat frenant. Aquest és el punt de partida de l’activitat: ajudar a fer aquest camí enrere i retrobar-nos amb el cos. 

Sí, tots els infants dibuixen, canten, ballen... i després es frena. 
Efectivament, té a veure amb l’escola, tantes hores asseguts i quiets. Jo, per exemple, ho vaig patir molt, que era una nena molt inquieta. Si hagués existit el diagnòstic d’hiperactiva segur que me l’haurien aplicat. 

Els nens són moguts i creatius. 
És una creativitat prèvia a la parla. Donem molta importància a ser coherents en allò que diem, però som incoherents en allò que fem. 

...?
Cantem, dibuixem, ballem, abans d’aprendre a parlar correctament i, per descomptat, a escriure. Però a l’escola es fa èmfasi en el llenguatge, en la part mental, racional, i per això després ens acaba costant expressar emocions, fins i tot sentir-les ens espanta. 

Aquesta ‘dansa viva’, doncs?
No és una dansa on hagis d’aprendre una coreografia, sinó que indueixes el grup a expressar-se a través de la música, de músiques d’arreu del món, de músiques que comporten un relat. 

Què vol dir?
Parlen de coses que passen, de sentiments com ser rebutjats, no ser estimats... tot això que compartim. Són coses simples, quotidianes. 

Despertar també el ritme, diu.
Aquí ens ajuda molt la música d’arrel africana, per exemple. Ens ajuda a recuperar la connexió amb la terra, a treure’ns les sabates i moure’ns. És com recuperar el ritme natural. El mateix que ens passa amb la llum, hem perdut la connexió amb el cicle natural de nit i dia per viure en un ritme artificial. Doncs el mateix hem fet amb el nostre moviment, l’hem educat, frenat. 

Però sents música i se te’n van els peuets, tap-tap-tap. 
Efectivament, i es tracta de tornar a deixar-ho anar, a expressar-nos. Però ho fem dissimuladament, oi? És la clau. 

Que no se’ns noti gaire. 
Pensem, per exemple, en un cavall. Què fa un cop li treus la sella? Saltirona.  S’allibera. És una cosa semblant el que proposem: recuperar aquesta part de la nostra natura que està frenada. 

Sense passar-nos.
No es tracta, és clar, de desbocar-nos, sinó de recuperar part de la nostra vitalitat. 

Però som tímids, ens fa vergonya ballar en públic. Pel taller, dic. 
Des del primer moment creem un ambient de respecte, de confiança. Aquí no venim a aprendre una coreografia, ni a jutjar si ho fem bé o malament, sinó que cadascú va al seu ritme. No hi ha res de forçat i cadascú té el temps que necessita per explorar, per donar-se el temps que necessiti. 

Ja entenem. 
Us poso un cas. Un cop va venir una persona nova, molt tímida, i simplement va estar fent voltes al cercle, a la pista de ball. Això el primer dia. Avui ja és instructora d’aquest tipus de moviment. 

Això sí que és enganxar-se. 
És que ballar et canvia fins i tot la personalitat. Ella, que ara som amigues, era una persona rígida, que vestia d’una forma austera, amb un pentinat molt vertical... Avui vesteix de colors vius i porta uns cabells informals, divertits. Tot en ella es mou. 

Ja ens aniria bé a molts!
També recordo una altra persona, un home molt alt, de més d’un metre noranta d’estatura i que es considerava allò que els argentins diem un pata dura. Avui gaudeix ballant i gaudeix del seu cos, de la seva alçada. 

S’ha reconciliat amb el seu cos. 
Perquè ja d’entrada passes de si ho fas bé o malament, no importa el com, sinó que la música ressoni dins, que comenci a passar alguna cosa. Insisteixo: el ball era una expressió popular, de tots els pobles, i ballar en comunitat, tan significatiu, ho anem oblidant.