Reconeguem-ho, som gent ‘simplona’. Per això ens fa tanta gràcia la coincidència que l’Eva Castro Albós sigui psicòloga, filla de psicòloga i germana de psicòloga. A banda, gran comunicadora

Li circula per la sang. 
Jo crec que hem tingut aquesta sort de veure que la mare, la Margarita Albós, exerceix com a psicòloga i la feina l’apassiona. Ens ho ha encomanat, aquest interès per la conducta humana, especialment. 

I aquí està. 
És una professió molt viva, aprens cada dia, de les mateixes persones a les quals acompanyes. Per molta formació que tinguis, ets persona finalment, i aprens dels altres. M’encanta. Creixes tu mateix mentre fas acompanyament a d’altres persones. 

Tan feliç com la mare?
Absolutament. Soc molt feliç a la feina. Tot i que l’equilibri està precisament a saber que és una feina i que la vida té moltes altres coses. Per exemple, jo acabo de ser mare. A la feina, l’energia que li cal, però també n’has de tenir per a la família, els amics...

De tant que li agrada, surt de la consulta i es fa instagrammer. A xarxes em diuen que l’està petant. 
Bé, bé, en realitat estic començant. Vaig començar a divulgar perquè m’agrada molt i pels inputs que rebia dels pacients. Però a banda és una prova personal, per a mi mateixa, un repte:  sempre m’ha costat molt exposar-me en públic. Aquí ho fas físicament i la teva manera de pensar. 

I no és tan còmode.
És clar. T’exposes també a la crítica. De moment, m’aporta bastant autoestima superar aquesta barrera. Una altra cosa és que les xarxes són un lloc diguem-ne que discutible per a la salut mental. 

Experimenta en viu per aconsellar millor després. 
Ja sabem que les xarxes fomenten patrons addictius. Estàs una o dos hores i sembla que han passat quinze minuts. Així que a mi em xocava que jo mateixa estigués fent vídeos per alimentar les xarxes, ser partícip d’aquesta indústria, no us penseu. 

S’entén. Com ho resol?
Centrant-me en el respecte tant cap a mi mateixa com cap a qui em segueix. Es tracta, novament, de trobar l’equilibri. Crees un contingut de consum ràpid tot i saber que els éssers humans som complexos, amb molts matisos. 

Veiem la complexitat...
...de fer un discurs que no estigui esbiaixat, però que sigui útil a tothom. Estar o no pendent dels likes no em preocupa tant: la funció es pot desactivar, cosa que recomano sobretot en adolescents. Una pauta pràctica. 

Predica amb l’exemple. 
En certa manera. Jo ho porto segons flueix, si en tinc ganes o coses que la gent m’ha portat a la consulta i podria ser d’utilitat, doncs vaig fent. Si no, puc estar una temporadeta inactiva. No m’obligo a res. 

Claríssim.
Ep! I les xarxes estan bé per comunicar-nos, per divulgar, però no substitueixen mai un acompanyament individual. Que no pensem que són processos llarguíssims, d’anys. T’agafem de la mà, et donem pautes i després segueixes el teu camí. 

Una preocupació  genèrica d’estiu?
Ara, per exemple, arriba l’estiu, i tinc pendent una publicació. Des dels mitjans, el típic anunci de cerveses, etcètera, hi ha mil coses, et porten a pensar que t’has d’exposar molt fora. No deixem de ser mamífers, com l’os, que sortim amb la calor. Però també hi ha una pressió social: has de tenir un estiu espectacular, tenir molts amics, fer un viatge meravellós... i si no és així, la nostra vida no  sembla vàlida.

Sembla que no som ningú.
Però hi ha molta gent que per moltes raons no pot o no vol. Hi ha moltes realitats i hem d’intentar no idealitzar l’estiu, ni veure’l com un bloc, bo o dolent en funció de complir-se aquestes expectatives. 

Que ens generen des de fora. 
L’estiu no deixa de ser un moment més de la vida, amb les seves característiques, però hem de tornar a nosaltres, a la nostra realitat, i validar-nos molt. L’estiu no és la nostra vida. 

Com Nadal: ser feliç sí o sí. 
Es genera molta pressió externa sobre alguna gent i es crea frustració. Hem de connectar amb nosaltres, amb la nostra realitat, i valorar-la.