Historiador de l’art, Llorenç Martin ahir va parlar de còpies, reproduccions i falsificacions a La Llacuna. I d’alguna gent molt important com són els copistes, i la importància de la seva feina dins l’art.

De què va parlar a la conferència?
Vam parlar dels copistes, vaig voler contextualitzar una miqueta què significa la còpia dins l’art. Llavors, per entendre-ho, em vaig basar en diferents èpoques i en diferents maneres d’abordar-ho, des de l’antiguitat clàssica fins avui en dia.

Quina és la funció dels copistes?
Ha sigut molt diversa al llarg de la història. Des del seu començament que permetia aprendre, és a dir, és una manera d’aprendre i això s’ha expressat fins avui dia, fins que puguin reflectir un art del passat que no existeix, i doncs les còpies és l’únic document que existeix. Fins avui en dia tot el tema de la falsificació, del mercat de l’art. És a dir, es pot tractar des de tants punts de vista que, al final, definir-ho d’una manera breu és una miqueta peculiar i difícil de fer.

La còpia artística és un art en si mateix?
Sí, perquè tot, des del moment en què s’ha d’observar, s’ha d’entendre com es fa una obra d’art i es poden aplicar coneixements de tots els artistes d’un entrenament fins a una manera de fer-ho molt concreta. De fet, hi ha moltes obres d’art que són còpies i no deixen de ser art.

Una reproducció i una falsificació són el mateix?
Tota falsificació és una reproducció que pretén enganyar, però no tota reproducció acaba sent una falsificació. Quan es reprodueix la tècnica de l’artista o d’un taller, s’han d’entendre els procediments per crear. Una falsificació necessita entendre també aquests procediments, però la diferència és que al final s’intentarà convèncer l’espectador que aquella obra és real. Comparteixen la mateixa base, però la falsificació pretén un objectiu que és la reproducció.

Les falsificacions tenen recorregut?
Sí. De fet, el recorregut de la falsificació entesa des del punt de vista que l’entenem nosaltres avui en dia sorgeix al voltant del segle XVIII fins a principis del segle XIX. Moltes falsificacions s’han detectat en casos de subhasta, amb una notorietat impecable. Llavors sí, des que s’ofereixen al mercat per un preu i es compra per aquest preu. Després, tota una sèrie d’anàlisis que permeten descobrir que no estem davant una obra original i autèntica. Però fins que es descobreix poden passar moltíssimes dècades. 

Les falsificacions han de ser bones.
Clar, un dels objectius dels falsificadors, a part de fer-se passar per l’autor, és treure un benefici. Si no, no hi ha gaire interès a falsificar una obra d’art. Els millors falsificadors que han arribat a existir han arribat a fingir documentació històrica que recolzava la creació d’aquesta obra. Hi ha hagut falsificacions que, fins que no s’han tingut els mitjans científics actuals, era impossible detectar que era una falsificació.

I com es pot detectar una falsificació?
Avui dia ja hi ha mitjans que permeten analitzar l’obra des de dins, des de la pròpia matèria. I aquí ja comencen a sorgir moltes pistes que ens permeten saber si és una falsificació o no. Per exemple, si un falsificador actual pretén copiar una obra renaixentista, els pigments poden ser idèntics a primera vista, però un cop s’analitzen i s’han creat mitjançant extracció de coure, d’alumini, de plom... materials que són extremadament tòxics i que avui en dia no es comercialitzen. Però clar, fins que no s’analitzen els components químics de cadascun d’ells, és impossible. 

Tot això només amb els pigments?
També la documentació. Tota obra té una història al darrere i una documentació que l’identifica, però això també es pot falsificar. Inclús el bastidor de la pròpia obra: hi ha falsificadors que els han enganxat perquè els bastidors que sostenen la tela els van crear 100 o 200 anys més tard que la intenció del falsificador.

Què espera que se n’hagin endut els oients?
Un dels grans objectius és donar a conèixer la complexitat que envolta el món de l’art. Perquè aparentment és molt elitista, on la gent aparenta, o vulgui viure amb un estatus per sobre del que hi hauria... Però hi ha tot un món que gira al voltant de l’obra d’art que és científic, històric, social, econòmic que es necessita per valorar-la.