Joel Villalba acaba d’endur-se una medalla d’or al campionat València Cup Muscle Festival, celebrat a Alacant, i es prepara a consciència per al Campionat d’Espanya, dissabte, i deixar ben alt el pavelló andorrà en disciplina tan minoritària.
 
Medalla d’or! 
De moment, el València Muscle Festival és un festival regional; dissabte vinent competiré al Campionat d’Espanya, també a Alacant. Participava a Men’s Fisic de la lliga professional IFBB. La medalla la vaig aconseguir en la categoria principiants, per a gent que comencem, i només tenim un any per presentar-nos. 
 
Doncs quin feliç debut. 
El nivell estava igualat entre els vuit participants. Després em vaig presentar a la meva categoria, per alçada: 1,71. I vaig fer pòdium entre els cinc primers d’onze. Hi havia gent molt rodada. N’estic molt content. 
 
Una disciplina poc habitual.  
Era un somni que tenia des de petit, des dels disset anys. Però amb aquella edat no et deixen apuntar a cap gimnàs. 
 
Comença ara a competir.  
Porto molts anys al gimnàs, entrenant, però sense competir. Per qüestió de feines, econòmicament, coses de la vida. Ara he vist el moment, m’he agafat un preparador, Alexis, que és de Castelló, i portem un any de preparació. 
 
Ara piquen més alt.  
Anirem dissabte al Campionat d’Espanya, que també se celebra a Alacant. 
 
Exactament en què consisteix? 
A esculpir el cos, la part de dalt, de buscar un cos amb formes rodones, on tot estigui compensat, un cos estètic, bonic diguéssim, ben marcadet, apretat. I les transicions, quan et gires, que el moviment també sigui bonic. 
 
Els que no en sabem més pensem en Schwarzenegger.  
Sí, ja, però això és la classe alta del culturisme, amb un pes més elevat. El món del Men’s Fisic no és tan voluminós, diguem-ne. Es busca més l’estètica.
 
Un somni de petit, deia? 
Veia les pel·lis de l’Arnold, sí, i em va agradar tant que volia provar-ho. Em va agradar molt. Estava jugant a tennis i ho vaig deixar per dedicar-me a entrenar, entrenar, entrenar... 
 
Entrenament estricte i dieta.  
És la part més dura. Quasi sempre tens els mateixos aliments: molta proteïna, omega 3, minerals, molts vegetals, carbohidrats, però tot ben net. Quan no competeixes et deixen un dia lliure perquè no et saturis i aguantis. 
 
Uf! 
Però és dur, molt dur: surts amb els amics i has de portar el túper. Millor no fer-ho, per no fer-te mal psicològicament. Et saltes la dieta i pots perdre la feina de dies. Ara entreno dos hores diàries. T’estanca molt en la vida social. 
 
Detalli’ns què menja un dia normal.
Al matí, unes clares d’ou; després pit de pollastre a la planxa però sense oli ni sal, amb vegetals. Abans d’entrenar, crema d’arròs amb una mica de proteïna. Durant l’entrenament, bec un preparat amb aminoàcids i altres coses per aguantar i en acabar, batut de proteïna. 
 
Apetitós no sona.  
A la nit, peix blanc a la planxa, sense sal ni oli i una mica d’arròs de jasmin i vegetals. Abans d’anar a dormir, peix amb vegetals. Cada dia igual. 
 
I el dia que el deixen lliure? 
Ara mateix no en tinc cap, en les deu o dotze setmanes abans de la competició. Però quan puc és el dia més feliç i jo em llenço al menjar més guarro: McDonald’s o Burguer, pizza, croissants de xocolata... fins a quedar ben tip. 
 
Un règim de vida que no pot durar.  
És més dur abans de la competició. Quan estàs en període de volum pots menjar més calories i és més divers. 
 
Entenem bé aquest esport o hi ha estereotips?
Jo m’he adonat com és de dur aquest món quan he entrat a dins: el sacrifici, la constància... Així que si és per competir, bé; si és per anar a la platja, no ho faria. Fins i tot l’alimentació et genera canvis d’humor: peix blanc sense gust de res...
 
I allò del ‘musculitos’ ximple?
Hi ha musculitos llestos i n’hi ha que no ho són, és la típica frase de l’envejós.  
 
Vostè és policia: deu imposar. 
Bé, no et pensis, no soc com Schwarzenegger. Però bé, si portem màniga curta... a vegades és útil, cert.