Els llecs en la matèria ni ens imaginem tot el que la pintura –no l’art; la de ‘brocha gorda’– pot donar de si. Gabriel Rodríguez Durán porta dècades dedicat al sector i ens en fa una pinzellada, mai millor dit

Tot un món, la pintura? 
Sí, sí. Jo soc de Vic i vaig pujar a Andorra fa uns anys. Sempre m’he dedicat a la venda de pintura, exclusivament, amb un perfil molt tècnic. Fixa’t que durant un temps vaig treballar a una botiga on es venien molts altres articles i em deien el “doctor” de la pintura. 

Aquesta és bona.  
Sí, sí. Per exemple, venia algú que volia pintar una façana i jo m’hi atansava, veia quines patologies podia tenir i li recomanava les millors pintures i tècniques. Ara, finalment, he decidit instal·lar-me pel meu compte. Però serveixo només a professionals, no venc al públic en general. 

Com és d’important la pintura a l’interior d’una casa? 
Hi ha dues famílies de pintura: la decorativa i la tècnica, és a dir, la que fa coses, resol problemes. Com per exemple, tens humitat per condensació perquè a fora estem a zero graus i a dins de casa a vint... La pintura és superimportant.

També per sentir-se bé a casa.  
Sí, sí, hi ha estudis psicològics que ho avalen: determinats colors, més suaus, ajuden a relaxar-te. O si tens una estança on vols que la gent desfili, com un restaurant de menjar ràpid,  ho pintaré tot de vermell, taronja, fosforito, perquè la gent no hi estigui a gust. 

En som conscients? 
Més aviat, no. Entre els professionals ja estan al corrent, és clar, però entre el públic en general et pot venir la família amb una nena adolescent que  es vol pintar l’habitació lila. Avises que no estarà còmoda, però com que ella ho vol... Però uns dies després de pintar ja tornen, perquè la nena no aguanta, no es relaxa per estudiar... 

No fem cas. 
Faltaria pedagogia, és cert, entre la gent que no és del sector. A banda, quan veus una carta de colors, són mostres petites i quan t’ho trobes en tota una paret...

Això ens ha passat a tots! 
Oi que sí? T’ho haurien d’haver explicat en comprar la pintura. 

Quan pintem, agafem uns amics que ens ajudin i ens hi posem nosaltres mateixos.  
Els professionals ho tenen tot més clar. Ara bé, també depèn del caràcter del pintor: un de bo t’advertirà que t’equivoques; però un altre diu allò de qui paga, mana. 

Alguna bestiesa ha vist? 
Moltíssimes. Per inconsciència. Un cop, un anglès va dir-li al pintor que volia l’habitació de color negre. La hi  van fer i quan va arribar aquí, pots imaginar-te què li va semblar. 

Això de la pintura tècnica... 
Són pintures que fan coses com aïllar tèrmicament, evitar humitats. Són uns materials que no són una única pintura, sinó tot un procés. Per exemple, un terra d’una empresa que sigui anticonductiu, perquè hi ha uns generadors en aquell lloc. Aleshores hi ha un sistema amb dues pintures, un filferro de coure fent forma de essa, que fa que el corrent passi per allà. Això, és clar, no decora: el color és el que menys importa. 

Caram. 
També hi ha pintures antifoc, es diuen intumescents, que es posen a les estructures dels edificis. Una pintura blanca molt lletja, com rugosa, però quan hi ha un incendi, retarda que les flames arribin a les bigues estructurals. Et dona temps a evacuar, etcètera. 

Bé per la pintura salva-vides. 
Sí, fins i tot hi ha una pintura antibacteriana que utilitzen els restaurants, per exemple. I no és parlar per parlar: estan certificades, homologades per la UE, totalment regulades. 

Estèticament, la cosa canvia. Ara odiem l’estucat i era la bomba.  
Sí, però ara hi ha d’altres productes decoratius. Per exemple, pintures que imiten el marbre o altres materials que desitgis: fusta, coure... Se’n diu alta decoració. Fan efectes visuals. Hi ha molta diversitat. 

Pintar a casa és dramàtic, per les olors sobretot. Ha evolucionat? 
 Les pintures han evolucionat moltíssim. En organismes oficials, per exemple, s’empra una pintura ecològica, sense  químics, certificada. No és tòxica. Fan certa olor, que a mi fins i tot m’agrada, i al cap de dotze hores ja marxa.