“Hi ha una memòria lligada a les lleteres”

Camila del Mármol: doctora en Antropologia Social, professora a la UB, autora de llibres com ‘Muntanyes de formatge’. Òptima lectura pre-Fira de Sant Ermengol, oi?

Com és d’important el formatge per a l’Alt Urgell, el Pirineu en general?
Em costa respondre taxativament. Representa coses diverses per a sectors socials diferents. És una part molt important de la seva història, del modus de vida, la subsistència, la identitat. És molt important, ha marcat molt. 

Ha patit una transformació molt gran des d’inicis del segle XX, diu. 
Vam fer una recerca, amb Carles Gascón, el 2009, i ens vam interessar sobretot per la nova orientació que va donar des del 1915 la creació de la cooperativa Cadí a la ramaderia cap a la producció làctia. Un canvi molt important. Era una pagesia d’unitats molt petites, de subsistència, diversificada, per resoldre les necessitats de les cases.

Amb poca comercialització, diu.
Sí, excepte una petita producció vinícola que es venia sobretot a la Cerdanya. Era una economia no gaire capitalitzada, molt estacional: la verema, les trementinaires, la transhumància, anar a servir a ciutat... Tot plegat es va veure molt alterat amb l’especialització ramadera i l’orientació a produir llet. 

Un canvi radical. 
Per exemple, a les cases, on comença a entrar diners. Fins i tot fa canviar l’estructura dins de les cases. Les responsabilitats de gènere, és a dir, qui s’ocupa de què. També canvia la comunicació social, a través de les lleteres. 

Algú m’ha explicat que els pares s’havien conegut en una lletera.
Segurament, segurament. Van permetre aquesta comunicació fluïda de les valls, de les zones altes amb les de ribera.  Són processos que transformen la vida. També cultural i afectiva. 

Guaita.
A la vall de la Vansa i Tuixén encara compleixen aquest paper efectiu, són la via de comunicació, de transport, diari. Per exemple, per anar a comprar medicaments des de punts aïllats on hi ha poca oferta propera.  

Encara és utilitzat, doncs?
Aquest transport encara els resulta fonamental. No sé a la resta de la comarca, ho dubto, però en aquella vall sí. I hi ha una memòria lligada a les lleteres molt important: anar a la festa en lleteres, a comprar... Un element diari i fiable de comunicació. 

Ara canvia el model? 
Ara hi ha una altra transformació productiva important, que s’inicia als vuitanta i es consolida als noranta, aquesta terciarització del Pirineu: s’orienta als serveis, al turisme, als usos d’oci d’una economia postindustrial. 

Aposta per petites produccions artesanals?
Hi té a veure. Però ja no parlaria de transformació productiva, sinó de nous models de mercats que permeten tot el fet artesà. Una realitat important avui. Sovint amb gent que venia de fora. 

Ho afavoreix, o ho força, la visió del rural des de les ciutats? Interessen els productes artesans des d’una visió molt bucòlica?
Hi té molt a veure la manera com ha derivat la gran producció alimentària global, és una reacció en contra, un desig, una recerca de maneres de produir diferents, alternatives. Però les iniciatives van sorgir a nivell local i la tradició s’enfonsa molt en el passat. Afavorides per aquestes grans narratives? Potser. 

Un centre de recerca sobre la llet i el formatge?
Tinc poca informació però em sembla molt interessant, un projecte que s’ha de definir. Però cal fer una reflexió col·lectiva, crítica, del desenvolupament del territori. I fora de narratives sobre el Pirineu com a lloc pristí i salvatge, sense habitants. És erroni i sí està influenciat per visions del rural des de la ciutat.