“Una batuta, per molt que la moguis, mai no sonarà; en canvi, un director és conscient que la seva feina és aconseguir que els altres siguin millors, que ho facin millor que jo: és el meu objectiu”. Albert Gumí (Barcelona, 1965) s’enfronta així a la direcció artística de la Fundació ONCA, explica, una organització en la qual es va anar capbussant d’encà que fa uns anys el mateix Gerard Claret, de qui ha pres el relleu, va començar a encarregar-li projectes, especialment en l’àmbit educatiu, un dels punts forts d’aquest home que es desplega pels diferents vessants musicals: com a director d’orquestra, dèiem, com a pedagog (és professor a l’ESMUC) i com a clarinetista.

És clar que Gumí respira música des que va fer el primer glop d’aire en aquest món. La mare, Roser, havia estudiat violí amb Eduard Toldrà i s’havia amarat d’un ambient musical, de la mà d’un pare que era membre de la Societat Obrera Pau Casals. A una dona nascuda el 1932, però, era més fàcil que la vida l’allunyés de la pràctica professional, però l’instrument el va tenir sempre a mà. I en Jordi Gumí, el pare? Es guanyava la vida com a fotògraf. Amb especialitats tan particulars com l’examen d’obres d’art a través de raigs X. No era estrany que de tant en tant desfilés algun Greco per casa.

En aquest ambient va créixer un xaval que aleshores mostrava inquietuds diverses, dels fòssils a l’arqueologia, o que s’entretenia fent coses tan impensables avui com agafar una enciclopèdia de la lleixa i anar llegint les entrades. Així les coses, arribat el moment d’encarrilar els estudis, es va decantar per Història de l’Art... per acabar-la aparcant en favor de la música, naturalment.

“A casa no teníem televisió però cada nit el pare em posava música abans d’anar a dormir”, recorda l’avui professor i instrumentista. Tan interioritzada la tenia des dels primers anys que ja a l’escola bressol el dia que la mestra va fer sonar una obra de Beethoven el petit va continuar cantant la melodia. El primer concert de clarinet el va fer als tretze anys. Al Palau Sant Jordi i amb orquestra simfònica. Un desplegament tan enlluernador com els focus sobre l’escenari.  “Recordo molta emoció, el sentiment de formar part d’una cosa molt transcendent... i els aplaudiments, que et donen aquell empoderament com a persona”.

Seria el primer pas com a intèrpret. Després, ja dèiem, vindrien els altres vessants, els de director i compositor i el de pedagog. Michel Lethiec, un dels grans del clarinet, o Carles Riera, formen part de l’elenc de mestres que l’han influït amb més força.  “Jo crec en les figures motivadores: no estem aquí per ensenyar, sinó per motivar perquè aprenguin”, exposa. Se’n surt, si escoltem comentaris d’alumnes que han passat per les seves mans. “Treballar amb ell és molt agraït, gràcies a la seva personalitat oberta i respectuosa, i als coneixements musicals, culturals, que desborda”.  Sap molt bé, li reconeixen, expressar allò que vol transmetre, igual que involucrar, enganxar, l’alumnat: per començar, etzibant unes quantes anècdotes i algun acudit sobre celebritats musicals. De material en deu tenir: és autor de més d’una biografia de grans figures adreçada al públic juvenil.
    
La trajectòria pedagògica de Gumí el va portar a la Jonca, la jove orquestra nacional i, a partir d’aquí, a involucrar-se cada cop més en els projectes de la Fundació. “És un home hiperactiu, simpàtic, que treballa des del cor i amb la veritat sempre per endavant; ell és el que es veu, no hi ha res amagat”, l’expliquen els companys de fatigues. Bondat, generositat, empatia: no li estalvien epítets. “Fa goig de conèixer-lo i és una meravella formar part del seu cercle.”

Un cercle que, també en la part més íntima, continua vivint entre partitures. Casat amb una intèrpret, els dos fills, el Blai i la Joana, els segueixen els passos: el gran va passar per la Jonca i avui ja té plaça pròpia com a contrabaixista a l’orquestra de l’òpera de Munic.  De tant en tant, però, poden recuperar els concerts del quartet familiar: “Molt socials: sempre hem volgut fer-los veure que la música té una funció integradora i de fer feliç la gent”.