Diuen les males llengües que hi ha qui guarda els principis a la butxaca on guarda la cartera. Afirmació sens dubte viperina, però és la que es repeteix cada cop que un ínclit representant de qualsevol àmbit s’instal·la per aquestes contrades. Si més no, ja saben, aquells cent vuitanta dies de rigor. L’últim a inflamar els ànims, ja saben, l’exbarcelonista Carles Puyol (La Pobla de Segur, 1978). “El que corre és molta enveja”, el defensa algú que, tot i situar-se en capes més properes a la terra que aquests personatges estratosfèrics, també va escollir al seu dia el Principat per instal·lar-s’hi. Ja saben: els set-cents anys de pau, les muntanyes i una premsa que es dedica poquet encara a la salsa rosa. El cas, continua, és que si porten talent, si venen per treballar-hi, si hi ha un win-win que en diuen els cosmopolites, benvinguts siguin. I si el negoci (una empresa d’aquestes entestades a treure tota carnalitat a la nostra vida i que ens convertim definitivament en hologrames de nosaltres mateixos si més no, és el que anuncia tan reputada capçalera com La Vanguardia) no revertís directament sobre el país, com a mínim compren cases, consumeixen per aquí, porten els seus fills a les escoles del país: alguna riquesa crearan. Sí, sí, oposen els escèptics, però encareixen el nivell de vida, que es torna impossible per als treballadors, i les expectatives es queden en matamuas que per aquestes contrades ni arribem a odorar. 

Així que Puyol és protagonista de l’enèsima polèmica del personatge públic instal·lat a Andorra. Comença a ser un déjà-vu, però els de per allà baix s’escarrassen a cridar Puyol serà sempre nostre. A l’uníson amb els productors de condicionadors capil·lars, a qui el més mínim indici de calvície de l’ex-defensa barcelonista (va ser considerat un dels millors de la història per la FIFA) posaria l’ai al cor. Amb tot, que Puyol sigui d’uns o d’altres són figues d’un altre paner: “Soy español, soy Carlos Puyol”, deia en aquell vídeo que tants no li han perdonat, els mateixos que li van retreure que bategés les filles amb els espanyolíssims noms de Manuela i María. Que fes un reverencial petó a la bandera catalana del braçalet no va acabar de redimir-lo. 
Potser, i això entra en aquest terreny de l’especulació tan car a la premsa, ja li voltava pels rínxols el trasllat a Andorra quan el setembre del 2019 decebia els seguidors que el volien veure incorporat com a director esportiu del club explicant a la “família culer” via tuit que havia decidit no acceptar l’oferta del club “després de sospesar-ho molt”, una decisió difícil per a l’antic capità, que va penjar les botes el 2014, “perquè sempre he dit que m’agradaria tornar a la que considero casa meva”, però “diversos projectes personals” li feien més el pes. Uns projectes empresarials molt lligats a la seva parella, l’exmodel i ara llançada a la moda influencer Vanesa Lorenzo, aventurava el diari El Mundo, que xifrava en 19,5 milions d’euros el patrimoni de l’esportista. 

De moment, la presència de l’exfutbolista i la també prou coneguda exmodel contribueix al color local: un ésser humà corrent se’ls troba dinant a la taula del costat  un dijous qualsevol en un cèntric restaurant situat sobre una perfumeria. Ni fans arremolinant-s’hi a la caça de la selfie ni massa renou. Veus?, torna el del principi, això justament és el que aquesta gent busca, i troba, al país. Encara que certa expectació sí que produeix quan, posem per cas, la família s’atansa per fer coses tan normals com buscar extraescolars per a les filles. “Jo no soc molt futbolero però, home, del Barça sí que soc”, diu el director d’un centre. Encara no li ha vist el pel però un xic de nervis inconfessats sí que hi ha. Veuen? Una arribada així dona per a moltes històries a la vora del foc.