S’acostuma a dir d’alguna gent que si no existissin ens els hauríem d’inventar. Es pot adjudicar la dita a Àngels Mach i es pot adjudicar la dita a la junta de la Societat Andorrana de Ciències (SAC) que, acostumats a caminar amb una sabata i una espardenya, aquí els tenim, quaranta anys i un premi RecerCat després. Personifiquem l’èxit en l’actual presidenta (la tercera de l’entitat, des del 2004), perquè en algú s’ha de personificar i perquè havent-hi tret el nas per primer cop el 1986, a veure si podia donar un cop de mà, ha fet tots els papers de l’auca i ha passat per totes les etapes i dubtes existencials (poc abans d’arribar a la primera dècada quasi llencen la tovallola) de l’entitat. 

A l’ara no tan tranquil·lament jubilada farmacèutica de capçalera de Canillo li reconeixen no tan sols aquesta capacitat de treball, inassequible al desànim, sinó per damunt de tot les habilitats per crear una sòlida teranyina de relacions socials aquí i fora. Et fas amic d’Àngels Mach? Que sàpigues que ho seràs de per vida. Com bé saben la colla de farmacèutics amb qui va sortir de la facultat, la colla de l’Esparreguera on va viure fins als catorze anys, qualsevol amb qui hagi fet bones migas. Mai no passa pàgina. Qualitat habitual dels que, com ella, són fills únics? Qualitat en tot cas dels que esmercen la seva energia a relacionar-se, a sumar. Com a presidenta, reparteix joc, que assumeixi molta feina no vol dir que no delegui, adverteixen. El seu crit de guerra és “feu, feu, feu”, donant alè a altres iniciatives. “És que no penso eternitzar-me com a presidenta”, ha advertit en més d’una ocasió.

La seva actitud, expliquen alguns dels que hi han col·laborat, és la de la gota malaia. Fermament i sense defallir va demanant als autors tardans a ponència per portar el llibre a impremta, a les institucions la subvenció que no arriba, a les entitats a banda i banda del Pirineu que s’ha de fer xarxa... Sense perdre mai els nervis, sense tenir un no, aconseguint que tothom s’hi senti “còmode, acollit, valorat”, assegura un d’aquests col·laboradors assidus. 

L’any de l’Sputnik
Mach va néixer el 1957, a Barcelona. L’any de l’Sputnik, li agrada recordar. D’una família aliena a l’àmbit científic. Si més no, més enllà de l’avi matern, amb una marcada inclinació, tot i que amateur, per les qüestions científiques. Potser va ser ell qui li va inocular l’interès per la matèria que convertiria en professió i que l’acabaria fent instal·lar-se a Canillo. Ni de lluny es devia pensar que la substitució estiuenca es convertiria en la resta de la seva vida (si la roda de la fortuna no depara cap bolc). Igual que aquell dia que es va atansar per la reunió de la SAC a veure com respiraven i en va sortir designada tresorera. Més endavant es convertiria en secretaria i un temps després, ja saben, presidenta. La primera no andorrana a encapçalar una entitat del país. Els companys, li agrada recordar, ho van festejar regalant-li’n un de fictici. 

Des d’aleshores la SAC ha marcat la seva vida –ni embarassada es va absentar de les jornades a Prada de Conflent–com ella ha anat deixant empremta a la SAC. No se n’ha perdut una, ni després d’aquella greu topada amb un esquiador, ni després que la Covid li passés per sobre de males maneres. És una persona molt vivencial, en diuen, li agrada viure els moments. Sobretot quan els moments li permeten travar amistat amb personatges com el paleontòleg Yves Coppens (era a l’equip que va ensopegar amb Lucy, un dels ancestres de l’Homo Erectus). 

I ara que el premi de l’Institut Ramon Muntaner ha posat en valor la feina feta? A preparar-se de cara al quarantè aniversari. Com era allò que cridava Groucho? Más madera!