Si els deixen enmig d’un lloc amb els ulls embenats i sona la seva veu, no tindran cap dubte que són a la Seu d’Urgell. Marta Pujantell és la directora de Ràdio Seu, i l’emissora acaba de celebrar els 40 anys

Vint anys no seran res, com diu el tango, però quaranta ja és una fita.
Sí, i tant! Parlàvem amb el Jordi Pino, que formava part del primer equip que la va posar en marxa, que aleshores no pensaven que passaria de l’estiu... i ja veus. Aquella primera etapa la va encetar un grup de joves, amb suport de l’Ajuntament de la Seu, i que igual que a d’altres llocs de Catalunya, van pensar que estaria molt bé que hi hagués una ràdio municipal i s’hi van posar. 

Vostè ja ha viscut uns quants aniversaris d’aquesta emissora. 
Jo hi porto des del 1998, o sigui... Això vol dir que ens fem grans. Vaig començar com a col·laboradora, mentre estudiava: la carrera és una mica teòrica i jo tenia ganes de complementar la teoria amb la pràctica. Un dia vaig trobar la Noemí Sánchez i em va oferir fer caps de setmana. I fins ara. 

Dona de ràdio.
Vaig estar algun estiu en algun mitjà escrit, però quan em van oferir quedar-me a la ràdio no m’ho vaig pensar, és el que volia. A banda, el periodisme local era una de les opcions més vàlides per a mi. 

Això és tenir-ho clar.  
Sí, oi? Tothom volia ser corresponsal de guerra i aquestes coses, treballar en un gran mitjà... Però jo ja havia agafat fins i tot l’assignatura de periodisme local. M’interessava aquesta idea de parlar no sols de coses molt transcendentals aparentment. M’agradava la idea de conèixer la teva gent i explicar-los què és el que passa. Inaugurar una plaça no sembla una gran notícia, però per a la gent d’una ciutat és important. 

Els de ràdio en sou enamorats. 
No sé, de petitona ja escoltava la ràdio i després em recordo trucant a Ràdio Seu! És un cuquet per a qui l’ha provat, tothom ho diu, sí. La veu té aquesta màgia per a l’oient, penso. Si em diuen de fer tele, jo dic “no, no, que m’hauria de pentinar cada dia!”

Si la ciutat té una veu, la seva i dels seus companys. Característica.  
Sí, sí, és ben cert. A vegades, encara que això sigui un lloc petit, encara entro en un comerç, en un lloc, i la gent se sorprèn en sentir la meva veu, perquè no em posaven cara. A banda, posem la veu en altres llocs. Fa anys a mi em van demanar que posés veu al Túnel del Cadí. 

No digui!
Sí, quan et diu “vigileu, que està plovent”, etcètera. No han canviat la gravació encara. 

La ràdio i la informació han canviat exponencialment.  
Em pregunten si en 27 anys no estic cansada. Però de la feina que feia aleshores a la que faig avui, no té res a veure, cap rutina. Sense comptar l’evolució tecnològica des del casset, ens hem convertit en aquesta plataforma multicanal: a xarxes arribem a sumar un milió de visites al mes! Ens hem hagut d’adaptar, però sense perdre l’essència. 

És a dir, fer ràdio.  
Puntualitzo que no només la fem nosaltres, l’Ignasi Cervera, el Pep Graell i jo, sinó que tenim  una quarantena de col·laboradors. Ara, perquè al llarg dels anys han estat centenars. 

La informació local ha canviat? 
Al principi era més reduïda, més municipal. Amb els telèfons mòbils, això de poder localitzar tothom tan ràpid, hem arribat més enllà, explicar més coses i més àgilment. També hi ha una cultura informativa molt diferent: la gent té molt interès a comunicar. 

Algun moment particular? 
Naturalment, recordo de manera especial les Olimpíades del 92. No era de la plantilla, però ja hi col·laborava: de fet surto en una foto en un llibre del Ricard Lobo, que devia jo tenir uns 18 anys, amb la gravadora a la mà. Va ser un moment molt especial.  

Fàcil d’imaginar.  
Després, quan hi ha hagut tragèdies, mals moments, des d’una ràdio municipal es fa molt difícil explicar-les, perquè gent del teu voltant haurà estat involucrada. Ho hem de tractar amb molta cura. 

Algun ‘mestre’? 
Molts, però agraeixo especialment haver pogut treballar amb Joan Obiols, amb programes com Arxiu obert, que parlava dels pobles del Pirineu. Una de les coses més xules de la ràdio és precisament el vincle que fas amb els col·laboradors i molts, de fet, es converteixen en bons amics.