Sergio López, lluitador i entrenador de ‘buhurt’, juntament amb la seva parella, Natalia Bandach, fan classes d'aquest esport al Serradells, que és una adaptació moderna de la lluita medieval. És la primera escola d’aquesta disciplina que es crea a Andorra.


En què consisteix el ‘buhurt’?
És un esport històric. Neix de la necessitat d’entrenar a nivells lesius baixos dels cavallers. Llavors, les normes són: si es lluita en equip, un ha d’aconseguir que l’altre toqui tres vegades amb la mà o el genoll a terra, així queda eliminat. També si cau a terra.

Sempre és lluita en equips?
No, també hi ha un contra un. Als duels només es té en compte els punts amb l’arma, que en només ser dues persones és més senzill comptabilitzar els punts. Però també hi ha el Pro Fight, que són arts marcials mixtes (MMA) medieval, i és el més espectacular. 

Hi ha alguna diferència amb l’un contra un?
Es permet colpejar amb totes les parts del cos. Intenta fer referència a quan els combats eren a mort.

Competiu amb l’armadura històrica?
Sí, però està adaptada per seguretat. És a dir, una cosa és el que és representatiu de l’edat mitjana, que ho portarien un 90% dels cavallers, i l’altra és que en un torneig pots escollir quines peces protegeixen més o menys. Les armadures existien, però pot ser que a buhurt vegis un tipus d’equipament que no es veia tant en un camp de batalla, tot i ser realista i històric.

Hi ha categories de pes?
Al Pro Fight sí, perquè s’ha adaptat més a les normes d’MMA, però els duels depenen de l’habilitat del lluitador, independentment del pes. És més semblant a l’esgrima. I és clar, una persona més petita és menys objectiu que una de més gran. En les lluites en grup, per exemple, cada lluitador sol tenir un rol depenent del seu físic.

Quant pesen les armadures?
Depèn del tipus de lluitador que siguis: si ets un duelista molt lleuger, uns 20 quilos; si n’ets un de més gran, pot superar els 35 quilos.

Tant en homes com en dones?
Sí, pesen el mateix. Però ara hi ha unes armadures de titani que et treuen uns cinc o deu quilos, però són més cares que les d’acer temperat. 

Quant val una armadura?
Són bastant cares. Una de bàsica val més de 1.500 euros, però les pots comprar per peces. Això què vol dir? Que si hi ha quatre armadures i sis persones, cadascú pot agafar algunes peces de les que tenim i complementar-les amb les seves. D’aquesta manera tots poden estar armats.

I on es compren?
Aquest és un altre tema. Pot ser que tinguis els diners, però que tardi un any a arribar-te, ja que es fan a mida i normalment a països de l’Europa de l’Est. Els armers polonesos i txecs tenen una llista d’espera molt gran.

Quants alumnes teniu?
Ara mateix vuit. El problema és que hem volgut que creixi ràpid, i tenim les nostres armadures i dues més que hem comprat de segona mà. I és clar, si a la gent li agrada voldrà vindre tots els caps de setmana, i és complicat haver de dir-li a algú que no perquè hi ha un altre fent-la servir. 

Com organitzeu els entrenaments?
En fem dos sense armadura a la setmana i una amb ella, ja que l’equipament “deforma” la teva tècnica. És a dir, primer intentem que s’aprenguin els moviments correctament i després replicar-los amb l’armadura, perquè si ho fas directament amb ella, tot el que et resta el llast de pes quant a tècnica creuràs que és així.

Heu vingut al país amb la idea de muntar l’escola?
Sí, venim de Saragossa i portem sis anys practicant buhurt. Al cap i a la fi és un esport que, tot i no portar armes afilades, són rèpliques, i necessites un espai on entrenar. Vam haver de crear una associació i vam tardar gairebé un any. Però, un cop aconseguit, el Serradells ens va concedir l’espai molt ràpidament. 

I competiu?
A Espanya el torneig més gran és Belmonte, i és on nosaltres hem competit majoritàriament, que es fa cada setembre. Els altres tornejos van sortint aleatòriament. Però, tot i que no hi hagi nivells o cinturons com a altres esports de contacte, hi ha nivells i nivells.

Teniu pensat fer-ne un a Andorra?
És la idea! Però no pots posar a una persona que porta tres mesos entrenant amb una que té deu anys d’experiència. Per això, ara mateix no podem fer una competició aquí, però en un futur ho volem fer. Qui sap si d’aquí a dos anys.