Per davant, una merceria, per darrere, un taller; però és molt més que això. Allà s’hi reuneix gent des de fa tretze anys que no solament hi va a aprendre a cosir, sinó a desconnectar del dia a dia!

Per què va obrir la botiga?
Doncs perquè sempre he fet creacions a casa, és una passió de fa més de trenta anys. Per a mi era una manera de desestressar-me, i vaig pensar que estaria bé compartir-ho amb altra gent. 

Com una teràpia.
Exacte, i a la botiga ja des del principi hi havia el taller. I fem classes de tot: de ganxet, de mitja, de patchwork, de macramé, etc. I fem sessions cada dia. Acostumem a ser grups de deu o dotze, i cada alumna hi ve unes dues hores a la setmana.

I com organitzeu els tallers?
La idea és que cada una faci el que vulgui. Que cadascú faci el que li vingui de gust! I una vegada han après el més bàsic, ho poden fer a casa, i també les ajuda a treure’s l’estrès del dia a dia.

Que bo!
I també fem tallers per a nens, i en venen molts. Els ensenyo a cosir a màquina, i es fan bosses, ninots... I amb sis anys fan coses molt boniques. Però sobretot intento que creïn la seva idea, que em diguin “vull fer tal cosa”, i ajudar-los a realitzar-la des de zero.

És a dir, deixa que la seva creativitat voli.
Exacte, perquè sobretot això és el que busco, i la canalla és molt creativa, però els adults també, encara que molts es pensin que no. Però ja et dic, per a molts d’ells són, especialment, classes de teràpia. 

Entenc.
Saps què passa? Que no estan al mateix cercle que tenen a casa, o a la feina o a on sigui, és un grup completament a part i es deixen anar. Ara bé, tinc una norma, la xafarderia està prohibida!

Caram!
Sí, no ho he suportat mai. No va amb mi, però tampoc hi ha anat mai amb la botiga. Imagino que com que sempre que he escoltat algú que començava a deixar-se anar massa l’he tallat, ja és una cosa que surt automàtica.

Ja tenen la lliçó apresa!
Potser alguna vegada una diu “és que el meu home no sé què”, i ràpidament una altra replica “deixa’t estar, són tots igual!”, i ja s’acaba la conversa (riu).

Ben fet!
I aquí es genera molt companyerisme, moltes se’n van a sopar juntes, fan viatges... De vegades fem sortides, que també hi vaig, i anem a alguna casa rural, o a on sigui, i fem diverses activitats.

Quants hi aneu?
Ara d’aquí poc en farem una a prop de la Seu i hi anirem unes trenta. Però alguna altra vegada hem anat a Alsàcia, per exemple.

I la feina que feia abans tenia alguna relació amb aquesta?
En absolut, eren temes econòmics... Però ja et dic, a casa des de sempre. De fet, la decoració de la botiga ja la tenia tota feta de feia temps!

És clar!
Semblava un museu casa meva! I de cop vaig decidir professionalitzar la meva afició. Tot i que també em vaig formant cada any. Fins i tot tinc uns amics, que també són professors, i de tant en tant ens tanquem junts tot un cap de setmana i intentem crear coses noves.

Caram!
I sempre n’acabem traient, mitjançant la prova i error sempre surt alguna cosa nova. I després ho transmetem als nostres alumnes.

Intentar no quedar-se estancat en el de sempre.
Així és, i intentar innovar al màxim! I després, que els alumnes també provin i s’equivoquin, que de tot se n’aprèn! I si algú retalla una part de roba que no tocava, no passa res. Hem perdut un tros de tela, no la vida, entens?

Perfectament.
Ens hem d’atrevir! I hem de provar i provar i tornar a provar.

També feu peces personalitzades per a clients, oi?
Sí, i també fem arranjaments de roba. Els feia sobretot una modista que ha marxat fa poc, però ara els faig tots jo. Així que si algú coneix alguna modista que sàpiga cosir bé, que m’avisi!

Però li agrada fer la seva feina!
I tant! A més, aquí sempre hi ha molt bon ambient, som com una família. I la dependenta que tenim també ajuda molt, que és la millor!