Invocant els deus ancestrals

Urdalike. Fa dos mil anys, en un indret semiocult al bell mig del bosc de la Cerdanya, algú va invocar així el deu Urdal. Dos mil·lennis més tard, l’a penes perceptible invocació es revela als ulls de Jordi Casamajor (Sant Julià de Lòria, 1971). Precisament de Jordi Casamajor, que vol veure en la troballa la línia que el lliga amb la part  de sang cerdana que el recorre. La divinitat ibera, present en les terres que van, avui, des de València fins a Navarra, està representada per la figura del porc, o el porc senglar, que simbolitza les qualitats de la perseverança, la tenacitat, la duresa. Li proposem que és una concomitància amb el seu caràcter i accepta. És lògic: cinc anys de recorreguts infructuosos però incansables i exhaustius van passar des que unes paraules de l’arqueòleg Pere Campmajó el va posar sobre la pista fins que la seva lupa va descobrir la inscripció. “Dos mil anys entre aquell paio i jo, ni us imagineu l’emoció!”

 

Per parlar del Casamajor escultor, dibuixant, músic i caçador de gravats no tirarem dos mil anys enrere, però sí un parell de generacions, fins a la dels avis. Perdó, els padrins. I per part materna apareix la figura emblemàtica del padrí Alejandro, acordionista que va recórrer les festes majors d’aquestes contrades, de poblets de l’Alt Urgell fins a Canillo durant  els anys quaranta i cinquanta. Vals, pasdoble, txa-txa-txa, que era el que es portava, res de la Pepeta, puntualitza el net. El músic era de la Seu i la padrina, d’Adraén, a la vall de la Vansa, “encarnava l’arquetip de dona pirinenca tancada, sorruda”. Per la banda paterna, però, exhibien el caràcter cerdà, “de vall oberta, més cosmopolita”, assimilant orografia i caràcter. La padrina era riallera, comunicativa. El padrí, un ferrer d’Utger, va morir molt aviat, i a la família entraria un carrabiner mallorquí destacat per guardar les fronteres. 

 

A la barreja, afegim un pessic d’arrel lauredianes i ja tenen el brou que corre per les venes dels germans Casamajor. 

En Jordi va ser un infant reservat, introspectiu –“molt malaltís i això marca el caràcter”, recorda– amic d’endinsar-se en móns paral·lels i imaginaris. O de somiar-los al bell mig del bosc: això de recórrer solitari les muntanyes no és cosa d’ara, ni de la dèria pels gravats, li ve de sempre. “M’encantava escapar-me sol i entrar en cases abandonades, els paisatges foscos, onírics, m’han marcat la vida”. Amb algun ensurt: “un cop va baixar el terra i sort de l’àngel de la guarda, que em va ajudar a agafar-me a un clau”.

 

També va nodrir la fantasia de l’infant un curiós personatge familiar: intel·lectual vivint entre pagesos a principis del segle passat, en morir va quedar clausurada l’habitació amb el seu llegat, una ingent col·lecció de llibres de màgia i espiritisme on el Jordi aconseguiria introduir-se finalment. “A casa li deien l’habitació vermella, era l’estudi que s’havia muntat per revelar aquelles fotografies que encara eren plaques de vidre”. En descobrir que l’infant havia obert la capsa de Pandora, la família va cremar a l’era tot aquell material. Llibres, gramòfons, material fotogràfic. Va ser, no obstant això, el germen del Jordi col·leccionista... que avui ha reproduït a casa seva una habitació maleïda com aquella. 

 

Aquest univers és present a les seves escultures? “Jo diria que no té res a veure”, respon. Els seus animals respiren més del primitivisme pirinenc, la simbologia dels gravats rupestres, la mitologia. “No tenen res a veure amb aquella màgia decimonònica”. O potser sí, acaba reflexionant: tot té a veure amb tot. 

 

Si l’inductor de la dèria per caçar gravats va ser Pere Canturri, explica, la veta artística la va exhibir des de ben petit: dibuixava tothora. Sovint al costat del pare, arquitecte. I melòman: possiblement que els tres germans hagin format sempre part de grups i bandes (en Jordi es deixa veure ara amb els Antonies Darkness) ell n’és el gran culpable. I de l’art? Impossible de precisar, segurament l’interès per crear és una confluència de tot plegat. O de res. “És el que vaig voler sempre. O això o res”. Art pirinenc. “Naturalment, m’agrada la història, l’etnografia, la mitologia pirinenca. Si hagués nascut al Bronx, jo seria un altre.”