Io Casino: “Els artistes joves tenen suport, és difícil mantenir-se en la maduresa”

La creadora recorda els 25 anys de la primera exposició individual mentre s’embarca en un projecte que ratifica la consolidació: participa en una col·lectiva al Reina Sofía madrileny, la primera al món feta amb objectes sonors.

Vint-i-cinc anys de la primera exposició. 
L’estiu de 1995 vaig ser alumna de calcografia clàssica i moderna del mestre Manel Viusà al taller de gravat d’Encamp. Fisiologia de Nihil és el fruit del treball amb el mestre Viusà, inaugurada el 6 de novembre del 1995 al departament de Cultura del Comú d’Andorra la Vella.

I què exposava? 
Vaig presentar 23 estampes calcogràfiques i tres escultures.
Per al desenvolupament d’aquesta sèrie calcogràfica els temes escollits per afinitat afectiva de l’obra que sorgien, eren: el temps i l’existència. Les metàfores del temps, molts personatges buits. Obria una reflexió sobre la solitud, el no-res representada pel no-res i el buit fisiològic. 

Caram. 
Éssers desmembrats, propers a una humanitat primitiva premecanitzada. Es tractava d’una síntesi arcaica i transcendental, influenciada pel simbolisme i el minimalisme.

Com ho recorda?
Va ser emocionant, poètic, recordo que alguns companys del taller de gravat, com l’Helena Guàrdia, en Joan Canal o l’Esther Armengol, el dia de la inauguració van fer una petita intervenció amb paraigües de colors i uns peixos de plàstic mesuradors de la temperatura. Va ser molt bonic, hi havia una energia pròpia de les avantguardes del segle passat.

Com va influir en la trajectòria posterior? Va obrir portes?
Potser no com esperava, els artistes joves estan molt recolzats, el que és més difícil és mantenir-se en el temps i passar de la mitja carrera a la maduresa, on ara soc.

Més difícil continuar que començar?
Mantenir-se, sí. La dificultat és trobar el suport adequat per a cada projecte.

I en temps de pandèmia?
L’art, la poesia i la música ara mateix són necessitats vitals per als humans.

Tornant a vostè: no es pot queixar, perquè ara mateix exposa al Reina Sofía. Paraules majors. 
Es va inaugurar el 14 d’octubre i estarà fins al 21 de gener del 2021. Audiosfera és la primera exposició que es fa en un museu d’art al món on no hi ha cap objecte, ni cap text. Només so. 

Molt innovadora.
L’art sonor ha estat força incomprès en els circuits artístics, probablement degut a la seva immaterialitat i valor com a objecte especulatiu. Mitjançant una selecció dels artistes sonors més rellevants en l’àmbit internacional, des del 1980 fins al 2020, i uns auriculars especials d’alta gamma, l’oient es va movent per les sales del museu on hi ha diversos menús sonors, l’escolta es pot fer random o a la carta. 

Com  la van enrolar, a vostè?
El reconegut comissari de l’exposició i artista sonor Francisco López va participar en el meu segons disc, Mundo das Ferramentas, del 2001, dedicat al meu pare Àngel Casino.

Què hi presenta?
El títol de l’obra és Summun Bonun, es tracta d’una composició a partir del paisatge sonor nocturn del meu jardí el mes de febrer d’enguany, a més de la intervenció de la meva respiració en el mateix marc conceptual. Feia sis anys que no creava cap composició sonora.

Quina és la diferència entre artista sonor i músic?
El músic treballa en un marc amb unes normes establertes com són la notació. L’artista sonor no necessita d’aquesta constricció, és lliure d’experimentar la fenomenologia del so. Històricament, l’enregistrament és un objecte sonor.

També utilitza altres instruments.
Sí, aparells electrònics que modifiquen el senyal sonor.

El silenci també és un art?
Sense silenci no hi ha música, ni art sonor. John Cage té una coneguda obra 4:33, que era silenci. Al meu veure és una mena de resistència revolucionària.