Jesús Feced, castanyer: “La vida m’ha donat castanyes, com a tots, però no em queixo”

Fa quinze anys que es dedica al noble ofici de torrar castanyes. Sempre, per compte de la històrica casa Nazario de la Seu. I sempre, destinat a Andorra. Aquest curs li ha tocat atendre la locomotora de la Rotonda. 

Com va el negoci aquesta temporada?
Molt fluix. La baixada s’ha notat. Un 40% menys que l’any passat. Els carrers estan pelats.

Que són els turistes els que compren castanyes?
Al francès li agrada molt. Perquè es faci una idea. Per la Castanyada normalment tenia cua fins a les 12 de la nit. Aquest any a les 9 ja vaig haver de tancar la parada.

Què va passar amb la històrica parada de plaça Rebés?
La vam haver de traslladar davant de Pyrénées. Les vendes van caure en picat quan van construir la passera [de Rambla Molines]. Es va perdre molt de trànsit per la plaça. 

Què n’ha sigut, del motocarro dels gelats amb què pujaven als estius?
Ja no el fem treballar però el guardem en un garatge com a peça de col·leccionista que és. Si parlés!

Fins quan hi haurà castanyes aquest any?
Imprevisible. Està tot tan trasbalsat. Les previsions eren aguantar fins al febrer. Però no sé com acabarà.

Quants quilos torren en una jornada normal?
Depèn, però en els dies forts, des de divendres fins ahir vam gastar 120 quilos entre les dues parades, ben bé el doble que els dies anteriors.

Amb quina varietat treballen?
Picuda, se’n diu. Gallega. Molt bona, dolceta, i es pela molt bé.  És la de temporada, i d’excel·lent qualitat. Ens la porten d’Ourense. Ep, que la pilonga no està malament, però la picuda és superior.

Quin és el secret? Perquè crua no es pela, i si la torres massa, corres el risc de cremar-la.
Al punt. Bastant foc i remenar molt. El secret és la paciència i tirar llarg. De quinze a vint minuts per torrada. 

Torra amb llenya?
Amb butà.

Amb la mà al cor, queden igual?
Home amb llenya són més gustoses, però no es pot torrar amb llenya al carrer.

La cucurulla: el paper de diari feia més tradicional.
Tota la vida ho havíem fet així, però ara, per qüestions higièniques, millor el d’estrassa. 

Si no te la menges de seguida, i queda així toveta, reblanida, l’acabo llençant.
Pecat dels grossos. La pots aprofitar per fer guisats, el pollastre amb castanyes és exquisit. 

Vostè en deu estar tip!
En menjo dues o tres a principis de temporada, per tastar-les, i ja en tinc prou fins a l’any que ve. Me n’he fet tips, al llarg d’aquests quinze anys.

De tant remenar-ne les mans li deuen quedar negres. Com  s’ho fa quan arriba a casa?
Amb aigua, sabó i fregall. I costa de marxar. Et surt pellofa per tot arreu.

La vida, li ha donat moltes castanyes?
No em puc queixar. I quan me n’ha donat, me n’he pogut sortir.

I els moniatos, pobres, que quasi no els fem ni cas.
El moniato taronja, que fan a Sanlúcar de Barrameda. Molt dolcet. Agrada molt.

És més exigent que la castanya, oi?
Pensa que els posem a torrar al matí i els traiem a mitja tarda. Amb foc molt lent perquè si no els cremes. A part de les castanyes, és clar, als calaixos de sobre de les torradores.

No tenen gaire sortida, em sembla.
El moniato és testimonial, quasi per fer maco. I això que és molt sofert, l’endemà el pots escalfar al microones o al forn i et queda perfecte.

Perdoni: vostè, no hauria de ser una castanyera?
Costa trobar gent que s’hi vulgui dedicar. Són moltes hores a peu dret, el fred, la pluja, la neu...