“Jo veig en l’educació social la part de reivindicació i activisme”

Empar Calvo. Presidenta de l’acabada de néixer associació que aixopluga els educadors socials. Una professió que no es pot exercir sense una bona dosi de vocació i uns pessics d’idealisme, admet. Però qui són exactament?

Què és un educador social?
Sense donar una definició gaire estandarditzada, diria que és un professional que intervé en un àmbit socioeducatiu, un agent de canvi, algú que acompanya i ajuda en un procés de millora d’una situació que afecta una persona. Seria l’acompanyant en aquest canvi. 

Ho veurem millor amb un exemple.
Depèn de l’àmbit on treballis, però normalment, històricament, està vinculat al treball amb persones. L’educador social neix amb l’Estat del benestar, la idea de protecció social. Un exemple? Acompanyar una família en un procés de dol. Dotar famílies de pautes educatives perquè millorin el rol de pare o mare. O treballar l’autoestima amb joves a través de tallers artístics...

Camps diversos. 
Però la primera tasca de l’associació que acabem de crear al Principat és precisament definir-nos, crear una identitat de la nostra professió. Perquè les competències sempre s’han volgut definir des d’altres professions: psicòlegs o gent de l’àmbit sanitari.

En un procés de dol, com deia, pensaríem en un psicòleg com a ajuda?
Som figures complementàries, com la medicina oficial i altres teràpies. L’educador social treballa amb altres professionals i tots tenim la nostra funció. 

Definir competències?
El hàndicap que hem viscut és que sempre ens han definit des d’altres professions, com deia. Ara és un bon moment per definir-nos nosaltres. Un educador social pot analitzar contextos, realitats socials, que són complexos. Podem intervenir o crear un projecte per a  una casuística concreta, de fer recerca. 

Educació social: sembla que ens cal, que estem perdent el nord. 
Un educador pot dirigir debats amb joves, per exemple. Podria portar programes sobre relacions sexoafectives als centres educatius, al marge de la tasca que ja es fa a l’escola mateixa. En molts àmbits som els grans experts i alhora, els grans desconeguts. 

Són molts?
Entre 50 i 60, que ens distribuïm per Afers Socials, infermeria, salut, centres escolars... Estem vinculats a les persones amb discapacitat, a famílies i menors en risc, amb les addiccions... Però podríem entrar en altres àmbits, per exemple, la ramaderia: per què no?

En ramaderia?
Podríem articular un programa conjunt perquè joves del país es formessin en el sector. És feina d’innovació i transformació. Ens han de veure com un agent de canvi. 

La seva feina sona vocacional. 
Totalment. Ara parlo en clau personal: jo vaig veure en l’educació social la part de reivindicació i moviment social que s’havia de generar per transformar el lloc on vivim. Això em va moure. Venia d’una experiència amb persones d’ètnia gitana i allà em vaig trobar amb una altra realitat. Si coneixes això i ho respectes ja generes un canvi. Maco, oi?

Idealista?
Oi tant! O potser diria que projectem cap al que seria el millor per a tothom, cap a la utopia. 

Per diners no sembla que ho facin. 
No, no. No pots. No pots. El nostre objecte de treball són les persones. 

Un altre punt d’activistes?
Depèn de qui. En el meu cas, sí. Però no puc dir que tot educador la tingui. 

Per tot això s’hi va posar, vostè?
Jo volia treballar en contacte amb la gent. Vaig anar a Lleida, a fer un grau superior en Integració Social. Em movia que podia treballar amb ètnia gitana, prostitució, immigració. I vaig fer el pas cap a l’Educació Social. Amb una estada a Mèxic per fer el treball de grau, sobre identitat, abans de tornar aquí. Ara treballo  al ministeri d’Afers Socials.