Sí, ja ho sé, ho he dit altres vegades, però els juro que sempre que ho dic és perquè ho sento així. El còmic m’ha donat moltes alegries, moltíssimes, però poques com la de cert dia de novembre del 1997, quan el carter –que a la Massana no truca dues vegades, sinó les que faci falta– em va deixar a casa un sobre amb remitent de Tamarac, Florida. Naturalment, jo no coneixia ningú que tingués la santa fortuna de viure a Tamarac. De fet no sabia ni que existia aquesta mena de Marbella del Carib. Per això em vaig quedar de pedra quan vaig obrir el sobre i a dintre m’hi vaig trobar, atenció, unes lletres mecanografiades pel llegendari Will Eisner, el pare de Spirit, i un dibuix del personatge amb dedicatòria inclosa. Tots dos es poden consultar avui al Museu del Còmic, però es poden imaginar que em vaig posar com una moto: tenia a les mans l’original d’un dels grans historietistes de l’edat d’or del còmic ianqui, a l’altura de Raymond (Flash Gordon) i Foster (El Príncipe Valiente), tot i que una mica més jove que ells.

Va ser l’inici no diré que d’una gran amistat, però sí que d’una relació epistolar més o menys intensa –sobretot per part meva, els que em coneixen ja saben que puc ser molt insistent– que es va allargar fins al seu traspàs, el 2005. En aquella primera carta m’agraïa els articles que li havia dedicat a la sèrie Còmic a fons, que a l’època publicava a la competència –ningú no és perfecte– i l’acabava amb un prometedor desig: “Les fotos d’Andorra que m’envia són estupendes i molt prometedores. Espero poder conèixer un dia en persona aquest meravellós país”. Vam estar a punt, però se’ns va morir abans d’hora, i el Saló de Barcelona –hi va anar un grapat de vegades– sempre queia massa lluny del nostre i feia de mal combinar. És igual, ara el tenim al museu.

Eisner ha passat a la història com el creador de Denny Colt, àlies Spirit, l’improbable detectiu de l’antifaç: entre el 1940 i el 1952 en va dibuixar 5.000 pàgines, amb la seva eterna lluita contra el doctor Cobra des de la seu central sota les làpides del cementiri abandonat de Wildwood, a Central City, i amb la sola ajuda del comissari Dolan i de la seva filla, Ellen, l’interès romàntic de la història. I sempre m’he demanat si el fet que els seus diguem-ne superpoders derivessin d’haver caigut en certa ocasió dintre d’un contenidor on el pèrfid doctor Cobra acumulava un líquid misteriós per enverinar la xarxa d’aigua potable de Central City va inspirar Goscinny a l’hora de fer caure Obèlix a dintre de la cèlebre marmita amb la poció màgica de Panoràmix. Per mi, que sí.

Spirit es va publicar a Espanya tard i malament: primer als 70, en una revista que editava Garbo i en què compartia protagonisme amb Géminis, del gran Alfonso Font, un altre dia en parlarem. Després, a Norma, amb una mica més de dignitat. I això és el poc que jo i la resta de la meva generació en coneixíem fins que el 1978, quan semblava que Eisner ja ho havia dit i fet tot, ens va arribar un llibre que canviaria per sempre la nostra idea de les possibilitats del còmic: Contrato con Dios, publicat per Toutain i amb què ell tot sol va inventar un gènere nou, la novel·la gràfica que desterra definitivament la vinyeta tradicional, a compte de les aventures quotidianes d’uns jueus novaiorquesos sense gaire sort que conviuen en una humil pensió del Bronx. Un ambient que coneixia bé perquè era un d’ells. Havia nascut a Brooklyn el 1917.

En fi, que quan sento el pes dels anys i del temps, la nostàlgia de les coses que ja no faré però sobretot la de les que no vaig fer, em recullo a Les Fontetes entre la col·lecció de relíquies. Entre elles, l’Spirit d’Eisner que tenen aquí al costat hi ocupa un lloc destacadíssim. I els asseguro que em passen de cop totes les carrincloneries: llegir (un tebeo) no és un substitutiu de la vida, és viure dues vegades.