Joan Domènech Pastoret: “El caramel de Jenkell arrasa”

Es va incorporar el 1984 a la sala d’exposicions del Govern, quan es trobava davant de la CASS, com a tècnic de suport. Va desfilar després per Bombers i ArtalRoc, i mentre espera destí presta servei a l’Auditori Nacional.

Quants artistes han passat per les seves mans?
Durant molts anys fèiem una desena d’exposicions per curs. A ArtalRoc, els últims cinc anys n’hem fet una vintena. Així que fàcilment me’n vaig per sobre de les 200. Però l’art, ja saps, no és qüestió de quantitat.

Alguns tenen fama de ser perepunyetes.
Immerescuda. N’hi ha que són més exigents amb la llum, l’alçada o el que sigui, però tots s’arremanguen a l’hora de muntar, i en general, s’hi treballa bé.

Fins i tot amb Balmaseda? Ho dic pels 3.000 crancs de ‘La ruta migratòria’.
Tres dies, vam estar muntant-la! Nosaltres els desembolicàvem, d’un a un, és clar, i ell els anava col·locant segons el lloc que li correspon a cadascun.

Triï’n tres, d’aquestes 200.
Dalí m’encanta, així que muntar Dalí il·lustrador i Memòria dels somnis va ser un privilegi. I Entre el llambreig i la penombra, de Julio Vaquero. Vam connectar molt bé i a més tant el format, gran, com la tècnica, aiguada, m’agraden especialment. 

Atenció, pregunta-trampa: el caramel de Laurence Jenkell, per menjar-se’l?
Et diré que he vist centenars de persones fent-s’hi fotos al costat. Arrasa. Turista que passava, foto. No fallava. Més que el rellotge tou de Dalí, fixa’t. I personalment, no em desagrada. Si n’hi hagués de petitets, estil souvenir, arrasaria.

Vostè fa fila de tirar cap a la figuració. M’equivoco?
Efectivament, però 40 anys dedicant-me a això m’han servit per obrir la ment a tots els gèneres i estils. Al principi era més reticent. Una taca de color em costava. Però aprens a veure les bases, les textures, i la cosa canvia.

No ha sentit mai el cuquet?
Sempre he pintat, des de petit. Oli, llapis i anar fent. El meu pare era pintor de parets i me’n va ensenyar. Després m’he dedicat més a la fotografia.

Entre vostè i jo, la instal·lació, no el cansa?
Costa més d’entendre, això sí. Però en la meva opinió, l’art l’has de veure d’una punta a l’altra. No t’has de tancar a res.

No es cansa, de conviure dos mesos amb les mateixes obres?
A cada ronda hi descobreixes nous detalls i és habitual que la peça que a primer cop d’ull passava desaperecebuda  acabava sent la meva preferida. També hi ajuda conèixer la trajectòria, fins i tot la vida de l’artista. 

Hi ha molt esnob, entre els visitants?
La meva feina consisteix a fer que se sentin còmodes a la sala. Els demano si els ha agradat i potser acabem fent una altra ronda. Sense atossigar, perquè a ningú li agrada tenir ningú al darrere durant tota la visita.

Ha vist obra de desenes d’autors internacionals. Estem a l’alçada?
I tant. No tindrem un Dalí, però sí un Francisco Sánchez, amb qui havíem anat junts a classe, i grandíssims fotògrafs com Jaume Riba i Àlex Tena. Entre d’altres. 

Què li va saber més greu que tanquessin: la sala de Bombers o ArtalRoc?
ArtalRoc és un edifici singular en un entorn privilegiat, que amb el temps es va anar consolidant i va deixar d’estar a la quinta forca, com semblava al començament, però a Bombers m’hi vaig passar 25 anys, i quan la van enderrocar... 

Té obra d’algun artista a casa?
Una tela d’Alfons Valdés, a canvi d’una fotografia meva que havia exposat a la Mostra d’art i que li havia agradat. Una talla d’Eusebio Álvarez, un dibuix d’Álvaro de Araujo i una obra d’Hermínia García.

Quan va de vacances, visita exposcions?
Sovint, i per veure també la sala, com posen els focus, la il·luminació, com s’organitzen. I he de dir que com ArtalRoc ben poques.