Autor i doctor en història japonesa a la Universitat Pompeu Fabra. Imparteix avui una conferència al Centre d’Art d’Escaldes sobre els codis guerrers.

Primer de tot, què ens explicarà sobre aquesta tradició del ‘bushido’?
Inicialment, comentaré que es tracta, en efecte, d’un codi famós i que molta gent el deu haver escoltat algun cop. Tanmateix, el punt estarà a fer entendre al públic que aquest ritual no és ben bé el que la gent es pensa que és. M’encarregaré, per tant, de desmitificar una mica la idea del que s’entén per bushido, així com d’explicar quant de temps van existir els seus practicants, és a dir, els samurais. Posaré de manifest quan, com i de quina manera va sorgir aquest codi, el qual és important tenir clar, ja que la gent té la falsa creença de pensar que és tan antic com els mateixos guerrers! De fet, es va establir en un període de pau. 
 
Va existir realment el ‘suïcidi d’honor’ que caracteritza els samurais?
Sí, és autèntic. L’harakiri o seppuku fan referència a aquest concepte, però als japonesos el primer terme els pot sonar malament, ja que vol dir literalment tallar-se la panxa! Era una pràctica que els samurais feien servir. El problema és que la gent sol pensar que aquests guerrers duien a terme aquest ritual després d’efectuar qualsevol errada, quan en realitat, a ells tampoc els agradava morir! El seppuku també s’entenia a l’època feudal com una condemna de mort. Quan un samurai havia de pagar un error amb la seva vida, se li donava dues opcions:  o bé se l’executava o optava pel suïcidi com a part d’un ritual per defensar el seu honor.  
 
Com i en quin moment es van arribar a definir aquestes normes ètiques? 
És una tradició que s’imposa a partir del segle XVII, quan els samurais ja passen a percebre un sou públic. La qüestió és que aquests guerrers, lògicament, no sempre estaven batallant. De fet, tenien molt temps lliure! Durant aquest temps d’oci, alguns es dedicaven a escriure poesia, mentre que altres l’aprofitaven per assistir a cerimònies del te o per anar als prostíbuls. Però hi havia samurais que es dedicaven a redactar una sèrie de tractats que determinaven com s’havia de comportar qualsevol bon guerrer. A més, ho escrivien en passat, per reflectir la idea que els seus antecessors havien dut a terme una conducta exemplar. No era ni molt menys el cas, però així és com va néixer el bushido. 
 
Quina és la part que més el fascina d’aquests guerrers japonesos?
Em va atreure molt, sobretot al començament, la part del mite que envolta als samurais. Em va al·lucinar de petit una minisèrie que vam passar per la televisió que es deia Shogun. M’agrada la part mitificada i romantitzada que caracteritza la figura d’aquests lluitadors, i que abans em creia! Ara bé, després de tota la recerca que he realitzat en aquest àmbit, t’adones que hi ha molts aspectes banyats de ficció i que no corresponen amb la seva història real. És part de la feina dels historiadors: hem de trobar la veritat! Els ninjes, per exemple, mai van existir.
 
La seva investigació ha donat peu a la creació d’uns quants llibres!
Fins ara he publicat dos volums: Historia de los samuráis i Toyotomi Hideyoshi y los europeos. El primer es va editar en castellà, i més tard en anglès. A més, t’avanço que aquesta obra està ara en mans d’una editorial andorrana, amb Anem Editors, per tal que pugui sortir també en català! Arribarà de cara a la pròxima primavera, i es tracta d’un llibre  destinat a tots els públics. 
 
Ha viatjat molts cops al Japó?
I tant! És cert que ara porto un temps sense anar-hi, des de l’octubre del 2019. Precisament, abans que arribés la crisi sanitària viatjava al Japó gairebé cada any! Hi hauré estat una desena de vegades. Algunes eren per quan estava fent la tesi doctoral, i d’altres, han estat part de les vacances amb la família. 
 
Per acabar, quina és la lliçó més important que traiem d’aquests codis?
La pràctica del bushido era com un ganivet: era bo o dolent segons el seu ús. Ja que brindar plena lleialtat a algú podia ser una acció perversa en alguns casos.