Impossible reflectir aquí tota la passió que Manolo Ferrer transmet per l’art del vidre. I ja no diguem els coneixements que desplega. En farem cinc cèntims, però millor anar-lo a escoltar: aquesta tarda, a les 8 del vespre a la sala d’actes de La Llacuna. Organitza la Societat Andorrana de Ciències

Ens diuen vitrall i pensem en catedrals gòtiques. 
Sí, és la concepció general. Al romànic hi havia molt poc art en vidre però al gòtic va fer un boom. Al segle XXI, amb tot l’art contemporani a flor de pell, quasi ningú coneix el que es fa en vidre. 

Ens temem que té raó. 
També és cert que va per països: a Catalunya per exemple hi ha molt bons vitrallers i restauradors, però les escoles van tancant i cada cop hi ha menys gent que s’hi dedica. En canvi, als Estats Units i Amèrica del Sud es tornen bojos. 

Ens ho explicarà aquesta tarda. 
Enguany es commemora l’any del vidre declarat per l’ONU. El 2015, a través de la International Comission of Glass, l’Alícia Durán va capitanejar la proposta, un somni per als que estimem el vidre. La Covid ho va retardar tot. 

Com tot. Però tot arriba. 
El 18 de maig del 2021 s’atorga l’any del vidre per al 2022. Però dins de tot plegat, es fa molta força en el tema científic: construcció sostenible en vidre, reciclatge, etcètera. 

I hi ha la part artística, és clar. 
Els artistes en volem parlar. Però no sols de romànic i gòtic, no sols d’història, sinó que tots els artistes que hi treballem estem parlant de la nostra obra. 

Doncs som-hi. 
Jo porto 25 anys interessant-me pel tema. Tot i que, ja sabeu molts a Andorra, vaig estar al món financer molts anys, fins que em vaig prejubilar. 

Però portava l’art a les venes. 
Des de ben jovenet. I vaig tenir sort al  banc: tenia una directora que em donava festa els dimecres perquè pogués baixar a Tàrrega, a l’Escola d’Art i Oficis, a seguir les classes de l’Ermengol Puig. És clar que després ho vaig haver d’aparcar una mica i dedicar-me al banc. 

És el que passa: el vici de menjar. 
El tema de l’art és molt complicat i dins, el vidre encara més. Tot i que no ho vaig deixar del tot, un any vaig baixar a Construmat i vaig passar per l’estand d’una dona que estava fent una làmpada Tiffany. Em vaig quedar embadalit. Vaig decidir posar-m’hi de debò. 

El seu camí a Damasc. 
Vaig comprar quatre eines i, en plan autodidacte, ho anava compaginant. Avui presentaré el primer quadre que vaig fer sol. Després em vaig apuntar a l’escola del Comú d’Escaldes-Engordany. 

És clar. 
Que vull animar Rosa Gili que la potenciïn encara més. Ja ho fan, però més, i que s’esforcin a atreure els joves, per evitar que es perdi.  S’ha de dir als joves que també poden pintar un grafit amb vidre. Us ho imagineu? 

Doncs animem qui calgui!
Jo vaig estar a l’Escola del Vitrall de Barcelona, que diria que ara està tancada i només se’n fan monogràfics a l’Escola Massana. Hi vaig descobrir el fusing. 

‘Fusing’? 
Treballar amb el vidre en calent. En la vidriera i l’emplomat treballes amb vidres que ja estan fets. En la vitrofusió talles els vidres, els superposes i els fas fondre i quan es refreda en surt un vidre. 

Ens fa viatjar des de la Sainte Chapelle fins a Venècia. 
És que el vidre és una cosa tremenda, de veritat. Portaré un parell d’obres a la sala de conferències perquè la gent les toqui i les descobreixi. El problema quin és? És un ofici car, molt car. En materials i en eines. Cal una inversió enorme. 

I com ho fem? Perquè no tothom és un exbanquer, ja ens disculparà.   
Un xaval jove no es pot permetre muntar un taller de zero, per això dic que cal un esforç institucional. I després, poden trobar nínxols, com la joieria. 

Vostè n’ha fet, però atresora obres molt més espectaculars. 
He fet escultura en vidre també. Però la peça més gran, és cert, és una capella romànica. Confegida des de zero i sencera: uns set metres de llarg. De moment, l’ensenyo a qui ve a visitar-me al taller, a l’Engordany. Però en algun moment l’exhibiré, és clar. Ja veurem com.