La cosa va anar més o menys així:
–Amic meu, l’únic que en recordo és que a la portada hi havia un escamot de soldats confederat, devia ser una historieta de la Guerra de Secessió, que defensaven una bateria d’artilleria. Res més.

Però és que res de res. Ni el títol de la revista, ni de la sèrie de què es tractava, ni tampoc l’autor ni molt menys de l’argument ni de la resta d’historietes d’aquell número. Me l’havia regalat el meu pare en certa ocasió excepcional, perquè era molt amant dels llibres però ben poc dels còmics, recordo haver-la tingut anys i panys a la meva llibreria d’adolescent i que un dia va desaparèixer, suposo que en alguna de les periòdiques Operacions Neteja que ordenava la meva mare i que van acabar amb tots els meus soldadets dels sobres sorpresa a les escombraries. En tenia centenars: marines de la II Guerra Mundial però també comandos britànics, els meus preferits; alemanys, que no estaven gens malament; japonesos, carn de canó, legionaris que semblaven sortits de Beau Geste, i un batalló sencer de tancs Sherman. El meu amic Txema em va sorprendre un dia amb un sobre de marines verds, dels que surten a la primera entrega de Toy Story, encara per estrenar. L’havia trobat a eBay, no vaig poder resistir la temptació d’obrir-lo, vostès comprendran, i avui els tinc desplegats en formació de batalla a la meva lleixa de relíquies. Gràcies, Txema.

Però el que ara em feia perdre la son era aquella revista amb els soldats confederats a portada i que em portava els ecos dels meus dies infantils a la casa paterna, al carrer Urgell de Barcelona. Entenc que és un fetitxisme potser pueril, però també inofensiu i (segons com) relativament assequible. L’havia buscat sense èxit als fòrums més friquis d’Internet fins que li vaig comentar al meu amic Joan. Joan Pieras, és clar. Així que la portada, els soldats confederats i la bateria. N’hi va haver prou amb aquestes vaguíssimes referències.
–Deixa-m’ho a mi.

Efectivament, al cap d’una setmana em citava al Santagloria amb la promesa d’un regalet. Era naturalment la revista que buscava. Va resultar ser un exemplar del número 8 de la revista Hunter, los mejores còmics de Oeste. Una meravella, que volen que els digui. La vinyeta de portada corresponia a la quarta entrega de La leyenda de Alexis MacCoy, i a banda de l’últim capítol de El caballo de hierro i de la segona part de Jonathan Cartland incloïa un episodi de Gringo.

He de dir que ni me’n recordava, de Gringo, però vostès, que són molt llegits, segur que en saben l’autor, el gran Carlos Giménez. Sí, ja sé que Paracuellos i que Barrio i que Los Profesionales, que El Papus i que Rambla i que 1984, però per a mi Giménez sempre serà el de Dani Futuro. I per concretar: el Dani Futuro dels dos àlbums de tapa dura –Destino: ¡mañana! i El planeta Nevermor– que Bruguera havia publicat a mitjans anys 70 i amb què per algun estrany motiu el meu pare de nou, que comprava muntanyes de llibres però sempre va ser repatani amb els tebeos, em va sorprendre en una altra ocasió.
Els meus dos àlbums de Dani Futuro tampoc van sobreviure a la dèria justiciera de la mare, que no permetia que les andròmines que acumulàvem al rebost de casa sobrepassessin el volum que ella considerava sostenible. Era una mena de precursora del mètode Kondo. El Pieras, en fi, s’ho va agafar de nou com un repte personal i al cap de sis dies, sis, els tenia els dos a la taula del Santagloria. Em vaig entretenir, és clar, a fullejar-los. En recordava l’argument amb sorprenent detall, me’ls devia rellegir una desena de vegades, com a mínim: la nau Galaktos, el cyborg de combat de la Federació de Sigma Omicron, el cementiri espacial de Sargazia i sobretot, sobretot, les aventures a Nova Venetia i al planeta Nevermor, alegres distopies amb final invariablement feliç en què els protagonistes topaven amb civilitzacions perdudes que havien degenerat en una mena d’edat mitjana espacial. 

Llegides avui conserven intacte el seu ganxo una mica ingenu perquè Dani i la jovial Iris, ajudats ara pel robot Jorge, ara per Argh 32, per l’oncle Dosian o pel capità Repollo, sempre se surten amb la seva en un segle XXII –som exactament al 2105, 135 anys després que l’avioneta de Dani s’estavellés a l’Àrtic– on s’han imposat, sembla, els vents del 68, quina santa sort: la galàxia està governada per un consell de savis i, atenció, d’artistes, quina feliç però també temerària ocurrència, la caça i la pesca s’hi han erradicat, el veganisme és doctrina oficial, han triomfat els nobles ideals conservacionistes i les guerres són relíquies antropològiques en què cauen els planetes que han quedat al marge d’aquesta utopia hippy. Tenen a més ecos sorprenents, des de El señor de las moscas i Los viajes de Gulliver fins a Alien, i això que encara faltaven uns quants anys perquè Ridley Scott en rodés la primera entrega. El SOS de la nau Antares a Destino: ¡mañana!, per exemple, n’és una clara premonició. I Argh 32, el cervell electrònic de la nau en què es desplacen, és un simpàtic transsumpte tant de HAL (2001) com de Madre (Alien, de nou).

Al segle XXII concebut pel gran Víctor Mora, que exercia de guionista i dibuixat per Giménez, la maldat és l’excepció. Un error del sistema que Dani i l’alegre Iris, que sembla sortida directament de Carnaby Street, s’encarreguen d’arreglar. Posats a buscar-li algun parentiu remot, potser el trobaríem abans a la trilogia primigènia de La Fundación que no a Dune ni a La guerra de las galaxias, que de fet no s’havia d’estrenar fins al 1976.

Dani Futuro, que havia tingut una estrena prometedora a Gaceta Júnior (1970), va ser víctima de l’abrupta fallida de la revista (1972) i va tenir després molt mala sort editorial. Planeta en va reeditar el 1998 una integral avui descatalogada, i l’esperança és que Glénat, feliçment enderiada a reeditar l’obra de Carlos Giménez, se’n recordi abans o després de Dani Futuro. El que els puc dir és que quan aixeco la vista de l’ordinador i veig els meus dos exemplars fent guàrdia a l’estanteria, al costat del Hunter, del meu feix de Hazañas Bélicas vintage (del 31 al 39) i del meu exemplar doble de El Coyote (el 7, per concretar: La justicia del Coyote i La victoria del Coyote) en aquella edició  de Fórum dels primers 80 que comprava de saldo a la parada del Ninot, torno durant uns segons en aquells temps que tot era possible, que érem feliços i no ho sabíem i que només el record pot convertir, fal·laç, en una alegre papallona.