Sílvia Ruíz Calle ha escrit el llibre ‘Història i evolució del Salí de Cambrils’, el qual no solament ens parla de la trajectòria d’un negoci històric, sinó també de la importància que ha tingut per al poble un recurs natural més que preuat. El poden trobar al mateix salí o a llibreries de l'Alt Urgell i el Solsonès.

A veure, per a la gent que no ho sap, on està Cambrils?
Doncs forma part del municipi d’Odèn, al Solsonès. És el nucli més poblat i està gairebé a tocar de l’Alt Urgell, i precisament el que fa que tingui renom és el Salí de Cambrils.

Què és això? A banda d’un salí, és clar.
Són unes antigues salines d’interior que, gràcies a una floració d’aigua salada a 1.100 metres d’alçada, al llarg de la història s’ha pogut elaborar sal de manera artesana a través del sistema d’evaporació.

Caram.
Però resulta que havien quedat abandonades a partir del 1963, i no va ser fins als anys 2000 que es van tornar a recuperar a poc a poc. Llavors, el 2015 es van reinaugurar amb la recuperació de la producció de sal i els nous usos turístics, com visites guiades i, el més interessant, una piscina salada.

Una piscina salada?
Sí! I el que és interessant d’això és no solament que hi pots fer banys terapèutics, sinó també experimentar la sensació de flotabilitat gràcies a l’alt grau de salinitat de l’aigua, i és molt divertit!

I se sap quan va començar a funcionar el salí?
I tant! Va ser al segle XIX, concretament el 1870. Llavors és quan es va iniciar el negoci per poder comercialitzar la sal. Abans, però, entenem que la gent local sempre l’havia utilitzat com a recurs personal.

I a on es venia la sal?
Bé, el mercat era força acotat, ja que també hi havia les salines de Cardona, per exemple, que arribaven molt més lluny, i la sal de Cambrils, tot i estar al Solsonès, poblacions alturgellenques com Oliana, Organyà, Coll de Nargó, Fígols i Alinyà eren els principals destins. Tot i així, en temporada bona alguna partida de sal havia arribat fins a la Seu.

I què la movien, amb sacs, suposo, oi?
Exacte. Aleshores es mesurava en quintars, que un quintà equival a 42,5 quilograms, els quals acostumaven a transportar-ne dos cada ase. De vegades, però, també feien servir bous, que carregaven fins a tres sacs.

I per què va acabar el negoci?
Doncs perquè en aquella època es va començar a produir sal especialment marina mitjançant processos industrials i, és clar, es va menjar el mercat. Així que els petits artesans de la sal, a poc a poc, van anar desapareixent.

I qui decideix tornar-lo a obrir a principis dels 2000?
Una mica va ser l’anhel de tot el poble, de tot Cambrils, ja que tothom se sent vinculat a les salines, ja sigui perquè hi havia treballat el padrí, el pare, el tiet, i tothom s’ho estima molt. Però qui realment va decidir apostar-hi va ser l’Ajuntament d’Odèn.

I ara de tota la història n’ha fet un llibre!
Sí! Vaig començar a treballar al salí l’estiu del 2021 com a guia, però també participava en el procés de producció de la sal de principi a fi. Llavors em van demanar de fer un article de les salines en una revista municipal, i arran d’allò va sorgir el llibre.

I com ha estat el procés de creació?
Doncs molt interessant! És la primera vegada que escric un llibre i ha estat una experiència meravellosa. Al principi no sabia exactament com ho havia de fer, però gairebé de manera natural vaig entendre que era tan important buscar als arxius com parlar amb la gent local.

Totalment!
Per tant, el llibre és una barreja de les dues coses: la part, diguem-ne, més tècnica i l’experiència d’un poble que sempre ha viscut de la sal i per sort, encara avui, en segueix vivint.