Dolors Carrere va passar per l’escola d’art laurediana. Més que passar, en realitat hi va rebre classes durant dues dècades. Ha exposat a la Seu i Andorra i ara, després d’un lapse, ocupa ‘la Cuina’. 

Llarg recorregut el seu, en això de pintar.  
Sí, vaig estar anant a classe durant més de vint anys. A l’escola d’art de Sant Julià. Jo treballava a l’hospital de la Seu i, sabeu?, sortia de la feina un pèl agobiada a vegades i aquesta era una manera d’evadir-me. Vaig començar a fer dibuix i oli, fins que vaig descobrir l’aquarel·la i m’hi vaig enganxar. 

Sí?   
És una tècnica màgica, no saps mai ben bé què et sortirà. A banda, és molt neta. Només necessites el pinzell, aigua i paper, sense olors ni res. Així que en el temps lliure, durant les vacances, vaig començar a buscar pintors internacionals amb qui pogués fer estades i perfeccionar la tècnica. 

A la vista està que ho ha aprofitat.   
Em volia formar i durant deu o quinze anys he seguit fent cursos, sobretot a França, amb gent com la Victoria Prischedko, que m’encanta, o Janine Gallizia, que és australiana. N’he après molt. Ara continuo, en una formació en línia, amb un aquarel·lista espanyol, Pablo Rubén, i amb Vicente García, que va ser alumne seu. 

Tornem enrere. Això de pintar ja ho portava de fàbrica?  
Sí, sí. Jo vivia a Tàrrega, tot i que vaig néixer a Sevilla, però en realitat vaig créixer a Catalunya. Quan vaig arribar a la Seu, naturalment jo no coneixia ningú, així que em vaig apuntar a fer classes amb la mare Serrahima, de dibuix i pintura.  Més endavant ja vaig començar a treballar a l’hospital, vaig tenir fills... bé, ja no era tan fàcil tenir temps per dedicar-m’hi. Fins ara. Però ho portes sempre endins. 

Ara, sense entrebancs.  
Exactament. Tot i que ja dic, quan treballava a l’hospital, dos dies per setmana pujava a les classes a Sant Julià. Dues tardes, o dos matins. I he de dir que els estic molt agraïda, ja que intentaven adaptar algunes classes als meus horaris, quan fèiem nus amb model. 

A ‘la Cuina’, fins a finals de mes. També ha exposat a Andorra.   
Sí, ara fa un temps que no exposava enlloc. La gent que em coneix em preguntava. Però sí, he participat en diverses mostres. Per exemple, al Thyssen d’Andorra. Mireu una anècdota: un dia que estava comprant en uns magatzems, la caixera es mirava la meva targeta, la mirava i la mirava...

...?  
Sí, jo li deia “però si ja he pagat abans aquí amb ella”. I em va dir que és que li sonava el meu nom. “No ets pintora?”, em va preguntar. Em vaig quedar morta. És que havia vist unes aquarel·les meves al Centre cultural lauredià. 

Bona anècdota.   
Al Thyssen, deia, ens van triar alguns alumnes d’escoles per fer una reinterpretació d’alguna de les obres que tenien penjades. La meva la vam acabar subhastant en favor d’Unicef. 

A la Seu fa temps que no es deixava veure.   
Sí, vaig exposar al Centre Cívic, en una col·lectiva, però fa ja uns anyets. He tingut molta sort, ja que l’any passat per exemple vaig exposar a la biblioteca de Guissona i em va anar súper bé. Però no us penseu, que no és fàcil aconseguir exposar, per a aquesta m’he hagut d’esperar tres anys. 

Què li dona pintar?  
Ui! Un plaer enorme! Jo perdo el món de vista, em passen les hores. És la millor teràpia que hi ha, estàs només amb tu. Quan tiro l’aigua i el color, aquests taronges i aquests blaus, que m’encanten, és una sensació que no puc explicar, que ningú no et pot prendre.

Colors ben vius.   
Sí, sí, m’encanten. Alguna vegada que he intentat utilitzar altres tons, fins i tot el meu fill em deia “però si això no té vida, no ets tu”. 

Paisatge, paisatge, paisatge.   
Sí, d’allà per on he passat i del Pirineu. Però els reinterpreto: s’han de buscar els equilibris en les composicions. Les masses de color... És la mateixa obra la que et va marcant el camí. 

Trobem a faltar una vista de la Seu.  
Sí, i em sap greu. En tenia una, però finalment no em va convèncer. També jo me n’he quedat amb les ganes.