Juntament amb l'artista Maseda, les seves obres compartiran espai a la Sala d'Exposicions del Govern fins al 27 de juny sota el nom de 'Referents', que presenta retrats de diverses personalitats

Per què es dedica a l’art?
Perquè no podria fer cap altra cosa. L’art per a mi no és una professió, sinó un metabolisme vital, una continuació del meu moviment, la meva respiració i el meu ésser. Fa cinquanta anys que pinto, i he dedicat moltes hores a intentar entendre el material per fer-me propietària de la pinzellada.

Aquesta és la part més tècnica, oi?
Sí, però dedicar-te a l’art no és una opció, lamentablement és una esclavitud. Un artista no ho és de vuit del matí a cinc de la tarda, sinó com pensa, com es mou, com se’n va a dormir, com s’aixeca, com plora. És part de l’organisme.

Quelcom innat.
I una vegada t’hi has apropat no hi ha ni lloc ni persona ni situació més bonica, profunda i verdadera que l’art. És addictiu. T’ajuda a conèixer-te a tu mateix i a l’univers, i a ser conscient de la petitesa de l’individu i, alhora, de la seva grandesa. És la lluna i el sol a la mateixa ubicació.

I com va ser el seu primer contacte amb l’art?
Jo era molt petita, tenia 13 anys, i des del primer instant vaig saber que volia ser artista. Encara no sabia que dedicaria tota la meva vida a l’art, però sí que era la meva vocació. És per això que s’ha de fer cas a la joventut quan et diu “això és el que vull fer”.

Entenc què vol dir.
Per molt que pugui semblar un mal camí o una mala decisió per al futur en qüestions econòmiques. Sempre dic que el que un nen sent en un principi és el que realment ell és, i jo vaig tenir la sort que em vaig escoltar.

Com va ser la seva formació?
Primer de manera autodidacta i més tard vaig anar a diverses acadèmies a l’estranger. He voltat molt pel món, però on realment he après és anant als museus a observar altres obres.

He notat que el seu estil és particular.
Sí, un quadre el compon dos llenços, i el del darrere és street art, que es deixa veure gràcies a diversos retalls al llenç del davant.

I com li va sorgir la idea de fer això?
Necessitaríem unes cinquanta setmanes per explicar com se’m va acudir! Però la qüestió és que va sorgir. Les coses apareixen gràcies a l’evolució que l’artista, la persona, va fent en la seva vida.

Retrata sobretot gent famosa, oi?
Així és. Pinto personalitats molt importants que han millorat la meva vida, la teva i la de les generacions futures. Són retrats de persones de les quals mai ens hem d’oblidar, ja que molts d’ells s’hi van deixar fins i tot la vida per aconseguir que la societat millorés.

Sap qui serà el pròxim que pintarà?
No exactament. Tenim a tants herois entre nosaltres que estan tan presents però no encara al lloc que els correspon... Però mira, algú que ara mateix no tinc pensat pintar, però que admiro molt, és la Rosalía. 

Caram!
Està revolucionant el concepte de la música, del moviment, del teatre. Està fent un canvi magnífic de tot allò que estava institucionalitzat i al que estàvem acostumats, i em sembla una artista amb un missatge extraordinari. 

Ara les seves obres estaran un temps a Andorra amb 'Referents'.
Sí, Maseda i jo estem compartint exposició, però per això s’havia de crear un diàleg entre les obres d’un i altre, i aquí és on entra el paper d’Eloy Martínez de la Pera, que és el comissari i un gran lector. Fa quatre anys que ho preparem tot, i sense ell no hagués tingut el fil conductor que fa que s’entengui i se senti millor.