Ferran Martínez torna a casa. O més o menys, perquè hi va viure i treballar set anys. Els amics el podran retrobar aquesta tarda (19 hores), a l’Fnac, presentant llibre: ‘El algoritmo del éxito’

Un algoritme de l’èxit? Expliqui’m, que soc ben fracassada, jo!
Au va! Això de l’èxit és ben relatiu i depèn de cada persona. El títol també  vol reflectir això. Jo, per exemple, he tingut dues vides: una com a esportista d’elit, que estem a la nostra bombolla, que som famosos i que tot és molt xulo... però que amb 35 anys ja s’acaba; i la vida real, que continua. 

Fora de l’esport hi ha vida. 
Jo ho vaig tenir molt segur des de jove. Com que m’agradava molt la tecnologia, i les inversions, vaig començar a explorar aquestes vies. Com a empresari, ara, intento que el llibre serveixi d’inspiració perquè qualsevol trobi el seu algoritme, el seu camí cap a l’èxit, professional i personal. 

No hi ha secret? M’ha aixafat. 
Però tothom ho pot trobar. Això de l’èxit és relatiu, insisteixo. És aconseguir l’equilibri entre la feina, la família, els amics... Intento transmetre al llibre que els valors que m’ha donat l’esport es poden aplicar a la vida quotidiana. El treball en equip, la disciplina, l’esforç, l’adaptació a molts entorns i a la pressió... per aconseguir un alt rendiment. Això es pot aplicar a l’empresa. 

L’esport també ensenya que no es guanya sempre, per molt que t’hi esforcis.
També, també. Però fixeu-vos, guanyar o perdre també depèn de com ho enfoquis: el fracàs sempre és una oportunitat, un bon moment per preguntar-te què pots fer millor. Per exemple, pots patir una lesió que t’impedeixi jugar durant un any, però has de saber que et tornaràs a aixecar. El mateix es pot aplicar als emprenedors. L’esport, insisteixo, és una escola de vida: quan et veus enfonsat, només pots anar amunt. 

Però hi ha molt esportista d’elit que en acabar aquesta etapa no se’n surt. 
Cert. Més del 40% entra en depressió, de fet; es troben desubicats, i no sols per la manca de la rutina i l’exigència que suportaven. A banda, estaven guanyant molts diners i de sobte l’aixeta també es tanca. Jo ho vaig veure clar i per això vaig començar a preparar-me amb molt de temps. 

Parla sobre aconseguir la llibertat financera. Sona a xinès. 
No, no, és una simple qüestió de formar-se. Volem invertir i ens refiem d’allò que ens diu un amic, el director del banc, l’assessor, i no, hem d’estudiar i comprendre què són els diners i les possibilitats que existeixen. La millor inversió és en coneixement i formació. 

Aquí sí que hi ha algun secret? 
L’estalvi, principalment, i disposar d’un pla B i un pla C. Sempre. 

Estalviar diu aquest home, pensarà algú! Si amb el lloguer ja no em queda per menjar. 
No, no, no. Sempre hi ha una quantitat per dedicar a l’estalvi, per petita que sigui, encara que sigui molt, molt difícil. Penseu que no fer-ho encara és pitjor. 

Som pessimistes. 
Per molt que es vulgui dir el contrari, els nostres pares i avis van viure unes condicions molt més difícils que nosaltres i se’n van sortir, justament amb aquesta cultura de l’esforç, i l’estalvi. Hem de tenir una mentalitat optimista: no hem superat les crisis del 2008 i 2012? No hem superat la Covid? Aquestes situacions extremes ens han d’ensenyar que tot mal moment depara també una oportunitat. 

És un llibre vivencial, també. 
Sí, està escrit a partir de les experiències en les dues vides, la de jugador i la posterior. Busco que tothom hi trobi alguna cosa en què es pugui identificar, que li pugui servir per trobar el seu propi algoritme de l’èxit. La clau, insisteixo, és formar-nos, saber què fer amb els nostres diners. 

Esperar que toqui la Bonoloto no és un bon camí, doncs?
No, no, millor ser proactiu.