La doctora Montserrat Romaguera ens engega a passeig. Una forma divertida de comminar-nos a aixecar-nos del sofà i moure el cos. Ho fa en el llibre que avui presenta a la biblioteca Sant Agustí.

Si fem exercici podrem engegar a passeig el metge i els medicaments, doncs?
Vaig titular el llibre El metge m’engega a passeig perquè volia provocar una mica, oi?, i abordar amb una mica de sentit de l’humor un tema que és seriós. Hem de canviar hàbits: estem en una cultura on tot ho arreglen els fàrmacs, i no és veritat, ja que tenen molts efectes secundaris. Així que es tracta de comprometre els pacients amb la seva salut. 

Un llibre per encaminar-nos.
Començo dient que soc metge de família i metge de l’esport, i membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), on vam crear, ja fa 25 anys, el grup d’Exercici Físic i Salut.  Que si ara estem malament, imagineu-vos aleshores...

...?
El  desconeixement existia fins i tot en el sector sanitari mateix. Havia de quedar molt clar què és activitat física, exercici, esport. 

No són sinònims, doncs. 
L’activitat física és normal en nosaltres. Som mamífers i en tota la història de la humanitat ens havíem passat la vida movent-nos per sobreviure. La tecnologia, des de l’invent de la roda, afavoreix la qualitat de la vida de la gent, i la ciència millora exponencialment l’expectativa de vida.

Però?
Ja amb la irrupció de la televisió i sobretot a partir dels anys vuitanta tot canvia radicalment, en adults i nens. Això es tradueix en més diabetis, més hipertensió, més infarts... Nosaltres aportem una evidència científica –i la revista The Lancet, tot un referent, acaba de publicar un estudi sobre els beneficis de l’exercici també en salut mental– perquè en aquesta vida en què cada vegada tot està més mecanitzat tornem a bellugar-nos. 

Sembla lògic. 
Recuperar el moviment en aquest àmbit seria activitat física, que ja et dona una millora en l’estat de salut. Però si en vols més, hem de fer exercici. Que idealment ha de ser supervisat, amb unes pautes. Estan molt bé els tutorials de pilates a les xarxes, però ningú vigila com col·loques l’esquena per no lesionar-te, per exemple. 

Més lògic encara. 
Cal aquesta supervisió, aquest consell, perquè no tothom té la mateixa condició física. A qui tingui artrosi no el posarem a fer steps, o el lesionarem més encara. Millor que faci aquagym. O les dones, a partir de la menopausa, necessiten exercici de força, perquè es perd massa òssia i muscular. Però no vull dir que hagin de fer culturisme. Tot això podríem mirar-ho a la consulta. 

Estaria bé. 
Però com a sanitaris ens falta molta base, no ens formen en aquesta prescripció. A banda, anem molt de bòlit a la consulta, i la prescripció requereix un seguiment. L’exercici té també la seva dosi, com un fàrmac, i cal una recepta individualitzada.  

L’esport. 
Diguem que seria un tercer nivell: implica competició, rendiment... que no a tothom li cal ni pot i que també és bo que estigui supervisat. Hi ha qui es motiva massa i en tres mesos es vol preparar per córrer una marató. És una temeritat, no és saludable. 

Caminar està molt de moda. 
Però sobretot mous les cames, no els braços ni la musculatura del tòrax. Excepte que facis marxa nòrdica, però també has d’aprendre la bona tècnica. Cal que te n’ensenyin, igual que quan vas a un museu busques un guia i aprofites molt més. 

A mi em costa tenir plaça al gimnàs a la classe que vull perquè hi ha molta gent.  Creix la consciència?
Ja ens agradaria una població general tan activa. Però no, estadísticament només compleix els requeriments de l’ONU el 30% de la població. En nenes, no arriba ni al 15%. I hi ha un biaix segons l’estatus econòmic: està descrit que les persones més humils tenen pitjors hàbits en salut. 

I què s’hi pot fer?
En molts centres de salut estan començant a incentivar, organitzant actes molt supervisats i que els ho posin molt fàcil. Ara, el dia 6, serà el dia mundial de l’activitat física, que és sols un dia, un pèl folklòric, però tot hi ajuda.