Toni Cruz és un habitual, diríem, dels escenaris andorrans pel que fa a l’humor. Torna dijous (21.30 hores, a la sala d’actes del Comú escaldenc). ‘¿Estamos tontos o qué?’, es pregunta. Més aviat sí, la veritat

Preveus entrevistar un humorista i t’esperes acudits sense parar. No sempre estareu ‘on fire’. Cansat?
Sí, i més quan ets un paio seriós, com jo. 

Ja. Se li nota en la veu. 
Gràcies. Jo, sabeu?, no soc consumidor de comèdia. Entenc els mecanismes, com utilitzen eines per fer riure, i m’encantaria riure del mateix que la resta, però no puc. 

Vaja! 
Soc mal públic, deu ser que entenc els mecanismes i sempre penso “ara farà tal acudit”. La primera vegada que vaig veure actuar Pepe Rubianes vaig riure moltíssim, no vulgueu saber com, i ni ho entenia del tot, perquè jo era una criatura. Però amb el temps, quan ja m’hi havia començat a dedicar, ja no em va agradar tant, ja m’adonava de com ho feia... estava ja veient una altra cosa. 

Havia perdut la innocència. 
Sí, sí, exactament. T’has de deixar portar, que és el que demano al públic que vingui dijous. Em ficaré amb tothom, començant per mi mateix, farem una bona repassada a l’humor i el riure serà terapèutic, però de debò. 

El món està per riure? 
Jo sempre he admirat molt l’humor jueu, capaços de treure comèdia del gueto de Varsòvia fins i tot. Podem riure de tot, però hem de saber quan. Per exemple, potser ara podem admetre bromes sobre les Torres Bessones, perquè ja ha plogut bastant, però no sobre la dana a València o sobre Gaza. 

Tornant a l’inici, recordem allò que deien Faemino y Cansado: “yo también leo a Kierkegaard”. Era això? Que no estan tot el dia de broma? 
No et pensis, jo soc més d’esperar-me que surti la pel·lícula. 

Aquí m’ha pillat.  
T’he fet riure, oi? Que es noti que soc professional. Però la comèdia no és dir “ara pujo a l’escenari del teatre d’Andorra i soc molt graciós i després soc un antipàtic”. No, no, no, la comèdia és una manera de viure, no és una professió, és un moviment de vida. No vas tot el dia fent de Groucho Marx, però quan puc, la deixo anar, m’allibero. 

En canvi, diu que no és fàcil fer-lo riure a vostè.  
És tremendament complicat, soc mal públic com deia. Vaig anar a veure Balada triste de Trompeta, que no és en absolut una pel·lícula còmica, però en algun moment jo li vaig trobar un punt graciós i em vaig posar a riure tot sol, però a riure que no podia amb la vida, plorava. Em cridaven l’atenció i li vaig dir a la meva dona “però deixa’m riure, que jo no ric mai”. 

Ens passava al ‘col·le’, que reies a classe. O en un enterrament. És així d’intempestiu. Vols parar i no pots.  
Sí, sí, prou que m’ha passat. A mi, tot i que sempre estic estudiant els mecanismes de la comèdia, algun cop el guionista m’enxampa, em sorprèn. També recordo haver rigut molt en un funeral. Una ximpleria: van començar a repartir les hòsties i jo vaig dir “doncs jo hi vaig, que no he esmorzat”. No podíem parar. 

Aquests mecanismes de què parla... 
Jo els he normalitzat, hi ha unes estructures que tampoc és que entengui del tot, però en quasi dues dècades que fa que m’hi dedico, els he interioritzat. A vegades descobreixo que allò que faig des que tenia quatre anys, o que feia el meu pare a Badajoz, és una tècnica amb un nom anglès. 

Tan mecànics som? Prémer un botó? 
Hi ha el ritme, l’energia... Però en el meu cas ve de sèrie, no puc estudiar més comèdia. No és que no tingui res per aprendre, però amb el dèficit d’atenció que pateixo, prefereixo anar per la vida de manera, així, orgànica. 

L’humor va per barris i modes? 
Hi ha tendències, sí. Hi ha la improvisació, el monòleg tradicional amb estructura sense interactuar... però jo sí que parlo amb el públic. Hi ha companys que ho estan petant a les xarxes. És com la música i la Melody aquesta. 

Per sort, la comèdia actual no és tan dolenta com molta de la música que s’està fent.
Per cert, que a Andorra presentaré la cançó d’Eurovisió 2026. 

Pitjor que les d’enguany no podrà ser! 
En pots estar ben segura! Mira [i canta, amb la melodia de l’América de Nino Bravo]: “Andorra, Andorra, cerca de la Seu d’Urgell, eso es Andorra”.