“La bici és l’estratègia, però no sols carretera”

Carlos Paredes. Nascut a la província argentina de San Juan, es va instal·lar a Andorra de manera definitiva (ai! l’amor!) després d’uns anys de fer temporada. Ara és un emprenedor dels que poden ajudar el país a trobar noves maneres de fer, noves vies per explotar els recursos i crear riquesa

San Juan. Queda lluny.
San Juan, Mendoza i San Luis són com la zona de La Rioja, vinícola. Als 18 anys vaig marxar a Ushuaia, on vaig estudiar Turisme i on va començar la meva història amb l’esquí.

Ushuaia... la fi del món des d’aquí.
Vaig començar a treballar amb el club andí, fent les primeres escalades, em vaig aficionar al món de la muntanya. El 1999 van obrir el Cerro Castor, una estació d’esquí molt important a Sud-amèrica i vaig tenir la sort de ser-hi des del començament: telecadira, pister, monitor d’esquí.

Després, Andorra.
El 2000 per primer cop. Durant uns anys feia doble temporada. Era com viure dos anys en un. I allà a Argentina, igual. Era una manera de viure molt intensa, divertida, de conèixer llocs, gent... Però amb els anys la veritat és que cansa.

És clar.
Però no em vaig quedar aquí per això. El 2007 havia trobat una feina a Canadà i quan ho tenia tot llest, vaig conèixer qui avui és la meva dona.

Ah! L’amor...
Vaig fer una temporada a Canadà però després vaig tornar a Andorra... I aquí estic, amb dues criatures.
 
Tornant enrere: com va venir a parar aquí des de tan lluny?
Em relacionava amb l’equip argentí d’esquí, que venien aquí a entrenar, i vaig veure que era un bon lloc per venir a seguir-me preparant, a millorar, a fer millors formacions de muntanya.

Va ser fàcil?
Enviant un correu a l’estació ja podies obtenir un precontracte i el permís de temporer. Aleshores guanyava més a Argentina, per la paritat amb el dòlar, mentre que aquí em va agafar el canvi de pessetes a euros i uf! Era tot caríssim.

Xoc paisatgístic?
El gran xoc és imaginar-se un país tan petitó, de distàncies tan reduïdes. I com de maco i ordenat està sempre i que la circulació sigui respectuosa...

Passava per aquí... i s’hi va quedar.
La meva dona és d’Espanya... vaja, de Catalunya, de Cambrils. Tenim dos nens. Per poder-me quedar aquí, que només tinc passaport argentí ens vam tramitar els papers com a parella de fet. Dur al principi, sis mesos sense treballar.

Ara és vostè emprenedor.
Abans he fet feines diferents i m’he preparat a fons: fent formacions de guia de muntanya, de vies ferradess, de bici de muntanya i estudiant català i francès. Vaig fer pràctiques en diferents empreses i dos anys més tard vaig començar a treballar en una empresa dues temporades, ja treballant amb grups per guanyar experiència.

Pas a pas.
Un cop tenia la formació i l’experiència, el 2018 vaig obrir la meva empresa i, bé, fins ara. A poc a poc. El 2019 ja venia els meus productes, creixia, col·laborava amb d’altres.

Un 2020 per oblidar.
No em va anar pas malament. Jo muntava grups de no més de vuit persones, i la gent ho va rebre molt bé perquè no volia barrejar-se. L’estratègia d’enfocar-me a les famílies va ser encertada.

Desestacionalitzar?
Jo hi veig molt de futur. Penso que la clau està en la bicicleta, ha de ser una estratègia de país. Però no sols carretera i bike park, al mig hi ha un ventall de possibilitats que no estem tocant.

?
A Sant Julià si no neva es pot fer fins i tot a l’hivern. I les bicis elèctriques, un esport diferent que puja arreu. L’enduro.  Jo he segmentat el públic i veig que a la primavera i tardor ve la gent, famílies, a fer enduro i bici elèctrica... i ni tan sols hi ha a penes botigues obertes. Aquesta franja no està explotada. Cal revisar-ho.