Hi ha connexions que comencen amb una copa de vi i acaben convertint-se en història. La de Santi Santamaria amb Andorra es va iniciar així: un matí qualsevol, entrant en una botiga gurmet on va passar 12 hores tastant vins i productes amb el propietari que, ràpidament va esdevenir un amic.
Fa quinze anys de la mort de Santamaria, i la seva figura ja forma part del relat de la cuina contemporània. El cuiner que va reivindicar el producte, el territori i certa ètica als fogons. 

Però, en aquesta història hi ha un fil menys conegut que la connecta amb Andorra i que comença en aquella botiga gurmet. Jordi Marquet ho recorda bé. Aquell primer encontre, propiciat a finals dels 70 pel periodista de La Vanguardia, Luis Bettonica, quan Santamaria encara era un delineant que volia crear un projecte gastronòmic i dedicar-se a la cuina. Aquella jornada maratoniana, entre vins i converses, que acabaria sent l’inici d’una relació que duraria dècades i que inclou episodis poc coneguts. Com ara que quan va arribar la primera estrella Michelin al Racó de Can Faves, Santamaria li va demanar a Marquet que li dissenyés la carta de vins, cosa que va fer amb només una condició, que ell no li vendria cap ampolla. No seria l’última vegada. Amb la segona estrella, Marquet li va actualitzar la proposta de vins amb referències de nivell més elevat. La carta creixia com ho feia el restaurant.

Aquest passat febrer, en l’homenatge al mestre amb motiu dels 15 anys de la seva desaparició, hi havia els grans noms de la cuina espanyola. Però també hi havia Andorra: Carles Flinch, José Antonio Guillermo, Rodrigo Martínez, Roger Biosca, Jordi Marquet, entre d’altres. 

Discrets, com sempre, però presents. Com si aquell fil invisible de Santamaria amb Andorra continués tensat. El xef de Sant Celoni és una referència per a tots ells i molts d’altres. El recorden pel seu talent i intuïció, per defensar una cuina d’arrels, de cultura pròpia on l’honestedat és essencial.  
Santamaria va venir molt per Andorra. Eren habituals les escapades en família, les compres, i els àpats en cases com Chez Jacques i el Celler d’en Toni de les quals van néixer amistats amb Jacques Quillacq i Ramon Sasplugas, noms que formen part d’una època i d’una manera d’entendre la gastronomia sense escenografies.

Ja entrats a la primera dècada dels 2000, la connexió Santamaria i Andorra escrivia els darrers capítols. Un d’ells a Soldeu. La família Calbó va pensar en ell per signar la proposta gastronòmica de l’hotel Hermitage. La impossibilitat de compatibilitzar-ho amb els seus projectes acabats d’obrir a Dubai i Singapur va fer que la proposta no es tanqués.

Jordi Marquet encara recorda l’últim àpat amb Santamaria, al seu local a Escaldes, poc abans que marxés a Singapur. Taules plenes, família, amics i alegria. Sense saber-ho, un comiat. D’aquells que només s’entenen amb el temps.