Laura Medina, psicooncòloga, i Esther Argilés, infermera, ofereixen avui la xerrada ‘Visibilitzem les cures pal·liatives’, promoguda per la Fundació Crèdit Andorrà. Parlem amb Argilés. Tema dur: confiem atreure oients, no foragitar-los.

He intentat ‘escaquejar-me’ d’aquesta entrevista, confesso. 
Ah! Ja entenc, i tant! És cert que no tothom en vol parlar. I m’inspira molt de respecte. És un tema que centra la meva feina, que m’apassiona, però entenc que hi hagi gent que no se sent preparada, que no en vol parlar. M’inspira molt de respecte. 

Que ens parlin de la mort...
Cert, no tothom en vol parlar. Més que dolorós és que ens genera malestar.  És un missatge molt social: no hi hem de pensar, sempre hem d’estar bé. No pensem a preparar la nostra pròpia mort. És un tema que remou, fa vertigen. 

És molt actual. Abans la mort estava molt present al dia a dia.  
En aquesta cultura occidental. En d’altres, la mort està més normalitzada. A banda, tinguem present la mitjana d’edat: abans et feies gran a partir dels seixanta, i ara tenim molta gent de vuitanta i noranta amb una molt bona qualitat de vida. Allarguem la vida i tenim tantes opcions mèdiques que ens creem la sensació que ho podem curar tot. 

Diu que l’apassiona la seva feina.  
Sí, cert. He de mesurar-ho quan ho dic. És difícil d’explicar. Però és una part tan humana, tant de valors, he rebut tant de les persones, de les famílies que he tractat... És com un regal. 

Molts pensem: que m’agafi dormint.  
Sí, sí, és molt normal pensar això. El patiment que implica, no ja físic, sinó emocional, el trajecte de final de vida, és dur, és molt dur. No volem patir dolor, ni fer patir la família. Però el percentatge de persones que moren de manera sobtada és molt petit. 

‘Memento mori’.  
Amb l’increment de l’esperança de vida cada dia ens trobem més amb la malaltia crònica, amb la fragilitat. 

Cures pal·liatives: de què parlem? 
De fet, l’atenció pal·liativa la relacionem amb el final de vida. Cert que va néixer a Anglaterra, enfocada al pacient oncològic. Però amb els avenços, els anys, es detecten més necessitats d’atenció pal·liativa. Malalties cròniques, evolutives, que progressen, i que necessiten un tractament holístic: símptomes físics però també emocionals, atenció a la família, a l’espiritualitat. Fins i tot els aspectes pràctics, decisions anticipades. 

A la xerrada parlaran també de qui cuida. Cuidar els que cuiden.  
Està enfocada en els cuidadors, sí. Per donar-los visibilitat. 

Deu viure unes situacions...  
La meva vivència és que aprenem molt, aprenem cada dia, dels pacients i de les famílies. Es creen vincles molt forts. A vegades són trajectòries d’un o dos anys, de mesos molt sovint. Has de ser molt humil davant els desitjos de cada persona. 

Molt íntims. 
Des de la persona que vol morir a casa, que era més habitual abans. Ara hem tendit a una tecnificació de tot. En canvi a casa estan en el seu entorn, on han viscut la seva vida. 

I arraconem la mort en reductes específics, la foragitem de casa. 
Sí, sí, hi ha aquesta connotació. Com afronto la mort? Des d’aquesta institució, i no deixo entrar la mort a casa. Però es donen moltes situacions diverses, és una decisió molt personal, que sempre parlem amb la família. Són converses difícils, però els hem d’obrir la porta. Són dures però necessàries. 

Més acceptació del pacient que de la família? 
No és sempre igual. També depèn de les dinàmiques familiars, de l’edat del pacient... de tantes coses. 

Hauríem de pensar-hi més sovint? 
Personalment opino que sí. I recomano un llibre: Parlem de la mort per viure millor, de Montserrat Esquerda. No passa res per parlar-ne. Tots hi passarem.