“La costura és terapèutica. Jo quan cuso soc feliç”
Treballar amb les mans resulta terapèutic. Ho diu Montse Sabio, que dirigeix un dels tallers que ofereix La Capsa, a Ordino. De costura. I a la satisfacció de fer s’afegeix el gust de fer en companyia, avui que vivim tan aïllats
Les àvies sabien cosir totes. Nosaltres anem justetes.
El taller va adreçat a gent a qui atreu la costura però no s’hi han atrevit mai. Un públic que va des de gent que no arriba als trenta a gent que passa dels seixanta. Un dissabte al mes, perquè molta gent no té l’opció d’apuntar-se a alguna cosa i anar un o dos dies per setmana religiosament.
La majoria, segurament.
Així és un matí de dissabte i no et compromet a res més. A banda, fem un projecte que iniciem i acabem aquell dia. Si fem una bossa, una tovallola, un coixí, un davantal, la comencem i l’acabem.
En grup.
No som moltes, per allò de la Covid, però cosir en companyia és agradable. Em comptes de fer-t’ho a casa mirant un tutorial, ho fas en companyia.
Com les iaies quan sortien a cosir al portal amb les veïnes.
S’està recuperant la costura com a hobby. La gent ara paga per aprendre allò que abans s’aprenia a la porta de casa, sí, amb la veïna, oi?
La vida ha canviat tant.
Amb tot el tèxtil que hi ha al mercat no ens cal fer res a casa. En canvi, es valoren les coses fetes a mà: tenir al lavabo una tovallola feta per tu. Té més valor que la millor que puguis comprar.
Té raó.
Abans ho teníem i no ens hi fixàvem, perquè era d’allò més normal, però ara... Per això n’apreciem el valor.
Recordo la tieta brodant llençols per quan es casés.
Ai, sí! És veritat que es feia. Avui vas a la botiga i ho compres, i si vols brodat, l’encarregues. Però aquesta tendència, o com li diguis, de fer-t’ho tu mateix de nou, no sols és al tèxtil. Estem recuperant tot allò que es fa amb les mans: resulta terapèutic.
Aquelles tardes de costura escoltant radionovel·les.
Sí, oi? Ràdio i costura segueixen anant l’una amb l’altra. Jo també ho recordo, la mare cosint mentre escoltava la ràdio. I jo segueixo fent-ho.
Deu descongestionar de la setmana.
Aquell és el teu matí. I un cop al mes, que és més fàcil planificar-t’ho, penso. Tot i que tots vivim tan accelerats. Aquí pares, s’atura el rellotge. Part del taller és la relació, compartir coneixements, la creativitat...
‘Mindfulness’ amb fil i agulla.
La costura és terapèutica. Jo quan cuso soc feliç. Hi ha gent que ho troba amb la cuina, les plantes... tot el que fem amb les mans és terapèutic. I el millor de tot plegat és el caliu que es crea entre persones de vides tan diferents, gent de vint i de seixanta.
Gent tan jove, sorprèn.
Els encanta. Està molt de moda. A qualsevol ciutat mitjana o gran han crescut les merceries... Totes aquelles que havien anat tancant i més. La gent no vol un davantal perquè el necessita per cuinar, sinó el teu davantal, fet per tu. Arrossega els joves.
Tothom pot aprendre?
Tothom, tothom. Algú pot pensar que no pot perquè és molt nerviós, per exemple, però jo penso que sí. I aquí, que fem en grup, tothom t’ajuda. Al perfeccionista l’altre li dirà: “el meu ha quedat asimètric però a mi m’encanta”.
Seria el meu cas.
Cosir també és descosir, perquè tots ens equivoquem. Però no crec que ningú sigui un negat, ni per cosir, ni per cuinar, ni per res. Si ho fas amb ganes, trobaràs el punt. Segur.
Una cura per al perfeccionisme excessiu.
És com cantar. No sols canten els professionals, tots podem encara que desafinem. Així que sí, és també una teràpia per a aquells que necessiten que tot quedi quadrat, perfecte.