La fascinació del món

Pel món corren individus incapaços de la més mínima subtilesa. Algun d’ells es va creuar al camí d’un Greg Coonen que aleshores trepitjava el món amunt i avall en l’exercici periodístic: el paio en qüestió va donar per acabada l’entrevista posant una pistola damunt de la taula. Qui no deixaria de fer preguntes? Era a Kazan, lloc que per al ciutadà corrent requereix una ullada al senyor Google perquè li expliqui que és la capital i ciutat més poblada de la república russa de Tartaristan. “Has d’aprendre a viure amb aquestes situacions culturals”, comenta amb la diversió que procura haver-se sortit d’ensurts com aquest, d’haver après a lidiar amb una dotzena de rondes de vodka (vessant dissimuladament el líquid a terra), de sobreviure a un accident al caòtic trànsit del Caire a bord d’una d’aquelles furgonetes massa altes i estretes com per mantenir un punt d’equilibri segur o de ser assaltat per vuit marrecs a prop de Bahia. “Sempre he evitat portar a sobre objectes o roba cridanera, que amb el metre noranta que faig ja prou crido l’atenció”, torna a glossar l’anecdotari.

Un lustre recorrent una quarantena de països i entrevistant gent de tot pelatge dona per a trufar d’històries moltes converses. Una de les vivències més colpidores va ser la coneixença d’un d’aquells prínceps del petroli que li va obrir les portes de la seva opulenta Xanadú, amb aquella sala de proporcions indecents i plena de trofeus de cacera de tota mena: una visió que només podria delectar algun emèrit ara en hores baixes.

Coonen, que malgrat que pensem el contrari assegura no avorrir-se a la petita Andorra on es va instal·lar fa uns anys, vessa part d’aquestes vivències a La pífia (The Fat Finger). I a la que enllesteix: si a la primera les màfies russes emboliquen el nus gordià, a la segona l’eix es trasllada a la Xina.

El periodista, narrador de contes infantils i ara novel·lista, és fill autèntic d’aquell París d’on se suposa que tots venim: la mare, de Chicago, i el pare, holandès, es van conèixer estudiant a Ginebra i es van establir a la ciutat de la llum com a punt de consens. Això ja va col·locar Coonen en la pole position per al futur circuit: del lycée de Saint Germain-en-Laye (escola amb onze seccions internacionals, precisa) va passar a la universitat de Georgetown (School of Foreign Service, on va tenir professors com Madeleine Albright). “M’obsessionava la geopolítica, però no la diplomàcia, no en tinc una opinió gaire elevada: no es pot parlar amb claredat”. En canvi, es veia més “com un espia”, confessa només mig en broma.

Amb aquesta fascinació pels serveis secrets, ja com a periodista dedicava un divertit interès a intentar descobrir qui el podia estar vigilant. Que ho feien era una obvietat: trepitjava unes repúbliques exsoviètiques que començaven a obrir-se, una Aràbia Saudita on no es podia entrar amb un simple visat turístic.

Es confessa un lector meravellat des que d’adolescent podia recórrer les llibreries parisenques. També un aficionat a l’esport, un futbolista que atresora un d’aquells gols decisius per a l’equip estudiantil. Andorra, naturalment, li depara la tranquil·litat necessària per dedicar-se als llibres, gaudir de l’activitat física (té una border collier que exigeix molt aire lliure) i tot i que de tant en tant es posa en ruta de nou, assegura que no s’avorreix enmig d’aquests set-cents anys de pau. I si volem un consell per viatjar, li preguntem a Coonen? “No crec que tingui ja una idea precisa de com són molts d’aquests països i ciutats, han canviat molt”, refusa. Un tret de caràcter a apreciar enmig d’una massa que passem quatre dies fent el turista i tornem pontificant sobre allò que desconeixem.