Pep Rafanell dirigirà el proper dels ‘Tastets d’oficis’ que programa la Fundació Planes Corts a Estamariu. Hi explicarà el seu, la fusteria, aquesta activitat que a vegades es pot atansar a l’art

Estem deixant de banda alguns oficis, sense relleu. Ho lamentarem.
Sí que abans hi havia més fusters, és ben cert. A les escoles s’ensenya molt més tot allò que té a veure amb la tecnologia i els oficis queden arraconats. 

Però els necessitem: trobar un fuster és més difícil que trobar un enginyer de la NASA.
N’hi ha encara, de fusters, però és cert que a vegades no donem l’abast per la feina que tenim. Depèn també del lloc. 

Expliqui’ns l’ofici. 
La fusteria és molt creativa, i al mateix temps un repte. És un món on sempre pots estar innovant, sempre pots estar aprenent. Van sortint noves eines, màquines... No té res a veure la fusteria de fa cinquanta anys amb la que fem ara. 

Vostè...
Jo tinc antecedents a la família, pels avis, un era fuster i l’atre, manyà, ferrer... encara que el meu pare va ser enginyer. Però a mi em van estirar els gens, potser. Jo vivia al Maresme i vaig començar a fer sobretot fusteria d’exterior, que m’agradava molt perquè em permetia no tancar-me en una oficina o un taller, això no m’hauria agradat gens. El meu taller, que es diu Toquem Fusta, allà, al Maresme, encara el porta el meu gendre. 

I vostè està a Estamariu. 
Vaig venir fa cinc anys i aquí faig de tot: el que em demanen al poble i als propers. Però no vull créixer molt, diria, perquè ara ja tinc seixanta anys i m’agrada treballar, però tranquil·lament, sense atabalar-me per terminis ni presses. Aquí, al poble, anem a un altre ritme: fas la feina però ningú t’apressa. 

Té molt de creatiu?
I tant! Sovint és una creativitat conjunta entre tu i el client, d’arribar a un acord. Aportes la teva experiència, proposes...

Algun treball de què se senti particularment content?
Moltes coses, sí, sí, que és un ofici que dona moltes satisfaccions, la veritat. He fet porxos molt macos, sostres treballats amb fores rodones o hexagonals. O alguns mobles que m’han quedat molt bé, són molt agraïts si fas servir bona fusta. 

Alguna de favorita?
M’agrada força l’avet que diuen Douglas, o pi d’Oregón, d’on és originari, però que ara planten també als Alps. Té un acabat una mica rosat i m’ha donat sempre molt bon resultat. 

La fusta és tan acollidora...
La veritat és que sí i que s’està posant de moda, fins i tot per fer edificis amb estructura de fusta. Els arquitectes s’han adonat que també dona molt bon resultat quant a aïllament. Pot fer por pels incendis, però si fas les coses com s’han de fer no tens problema. Al final, és difícil que s’encengui la fusta, però has de complir unes normes. 

Més ràpid crema el plàstic i...
Està clar, està clar. 

L’ofici té un vessant romàntic. 
Sí. Igual que un escriptor i un pintor tenen la seva manera de treballar, les seves rutines, un fuster pot ser creatiu... una altra cosa són les urgències, haver de complir terminis. Ja dic, a Estamariu anem a un altre ritme. 

Per cert, com va arribar aquí, si no és molt tafaner preguntar. 
Sempre havia tingut una gran feblesa per la muntanya, pel Pirineu, hi venia els caps de setmana. Però em sabia tan greu haver de tornar a baixar... Aquesta sensació que el Maresme no era el meu lloc va créixer amb els anys. 

I va trobar Estamariu.
Vaig buscar durant anys, no us penseu. A l’Alt Urgell vam trobar que no és com la Cerdanya, menys conegut i està com més verge, sense tota aquella edificació, totes aquelles pletes, i els pobles són més autèntics.

Al ‘Tastet’, podem venir qualsevol?
Sí, sí, tant si ja en tens unes nocions, si ets un aficionat al bricolatge, com si encara no has fet mai res. Espero que vingui gent de tota mena, perquè tothom podrà aprendre alguna cosa. Ensenyaré les eines i farem, per posar en pràctica, uns d’aquells penjadors de sempre i aquí cadascú...