Puntualment, com cada cop que treu llibre –i ja en van sis–, la manresana Glòria Martín presenta l’última novel·la, ‘Cuello de cisne’ a Andorra. Demà, a l’ambaixada d’Espanya (19 hores)

‘Cuello de cisne’, un triangle amorós ben particular. 
Sí, sí, és un llibre protagonitzat per gent gran, gent que s’enamora ja a una edat avançada, amb la particularitat, a banda, que un dels protagonistes és homosexual. No voldria destripar-lo gaire, en el fons és un llibre que parla sobre sentiments, sobre tolerància, sobre tornar a començar quan creus que ets al final de la vida i de l’amor als llibres. 

Gent gran no és el segment d’edat que acostumi a ser protagonista. 
Potser perquè jo també tinc certa edat. Jo vaig començar a escriure ja bastant gran i la primera novel·la, Nos recibirá la tierra, ja se centrava en una residència d’avis que es rebel·laven contra les monges...

Bravo per ells!
Una vaga antireligioses. És a dir, que aquest tema ja el vaig tocar abans de ser jo mateixa gran. També m’interessa el tema de l’homosexualitat. No ben bé que la trama giri al voltant, però sí que introdueixo algun personatge. En aquesta última, però, sí que és més present. Com es dona la casualitat que algú canviï d’orientació sexual simplement perquè t’enamores de la persona en concret. Ja no hi ha tant de component sexual... 

Aquest protagonista...?
Ha estat casat amb un home durant trenta anys, sempre s’ha considerat gai, però coneix una dona, molt peculiar, i s’enamora d’ella. 

Vas fent anys i sembla que desapareixes de la societat. T’arraconen fins i tot a la literatura. 
Exactament, et tornes invisible, i quan vols ser visible, perquè vols prendre les teves decisions i buscar què vols ser i fer fins que moris, aleshores hi ha molta, molta, intolerància, molta gerontofòbia. Quan algú de molt gran fa certes coses és jutjada amb més duresa que quan ho fa un jove. 

Com enamorar-se. 
Això mateix. I més quan un dels dos, ja veieu, és declaradament homosexual, i més encara quan tot passa en una ciutat petita, on solen haver-hi més prejudicis, més tabús. Sembla que la gent gran es torna ridícula si s’enamora, com si no en tinguessin dret. 

En aquest cas, amb triangle amorós, per dir-ho així. 
Hi ha un altre personatge, un home també gran que els fa una mica de celestino, els ajuda, tot i haver estat enamorat tota la vida del protagonista... un amor secret, impossible fins al final, però generós. 

Curiós aquest edatisme quan la major part de la població ja estem entradets en anys. 
Doncs sí, sí, cada cop es viu més i cada cop la gent gran deixa de ser el prototip de la gent gran d’abans: tenim ganes de sortir, de viatjar, d’aprofitar la vida al màxim fins al final. 

Seguir aprenent... Vostè mateixa va començar a escriure tard, o el que considerem tard, vaja. 
Jo vaig ser mestra durant trenta anys, fins que em vaig excomulgar del magisteri, i després he estat cantautora durant molts anys. Quan ja els talons em pesaven molt a l’escenari em vaig decidir a escriure: poesia, relats i novel·la. Simultàniament, em vaig llicenciar en Filologia Hispànica, als 55.

Autoexcomulgada?
És que no tenia temperament per fer de mestra, era massa tova, massa permissiva per a l’època, tenia idees que s’apliquen avui i els nens no m’obeïen. L’últim curs vaig aprimar-me quinze quilos en pocs mesos!

Mètode per perdre pes poc recomanable. 
Ja ho pots ben dir. Però he seguit en l’ensenyament i fa molts anys que porto uns tallers d’escriptura per a adults, a Lleida. A banda de la meva petita i humil carrera literària. 

No tan petita ni humil. 
Ja porto sis novel·les, és ben cert. Però no jugo a primera divisió, diríem. Tot i que n’estic molt satisfeta, tinc els meus lectors, hi ha qui em valora... i que se’m consideri una escriptora és molt important per a mi. Per la resta, estic satisfeta, crec que he tingut èxit en tot el que he fet amb la meva vida.  Soc feliç.