‘Play like a Pank’ és un pòdcast ‘arreglao pero informal’, on Cati Hernández i Noemí Blanch conjuguen el món del joc amb el pensament feminista. Acaben de passar pel Festival del Joc del Pirineu, a la Seu

 

‘Play like a Pank’...
El pòdcast va sortir el 2019, quan vam descobrir que teníem visions molt similars sobre el joc i sobre el feminisme, i per això vam lligar aquests dos àmbits. L’objectiu era tenir aquesta mirada crítica, però amb un toc d’humor, per sobreviure en aquest entorn, entre aquestes tares que té aquesta societat. Per això hem entrevistat sobretot moltes dones que han tingut poca visibilitat en el món del joc, tot i estar especialitzades i tenen un discurs potent. 

El joc és molt polièdric.
Abordem el joc des de perspectives molt diverses: qui dissenya, com són les editorials, com es fa la distribució i es ven, com arriba a l’usuari, el màrqueting que se’n fa. O quines són les dinàmiques que hi ha en el joc, què provoca, quina dinàmica perpetua... 

Tot i així hi ha una línia principal.
Tota una anàlisi, amb els entrevistats, amb mirada crítica, feminista, amb la voluntat de millorar el joc, que sigui un espai integrador, lliure, agradable, sense enfrontar situacions masclistes o racistes, que es donen igual que en qualsevol altre àmbit social.

Porten set temporades. Potser en principi no era tan evident. 
No sé si esperàvem set temporades, perquè no teníem un objectiu prefixat. És un projecte creat perquè pensàvem que el contingut aportava alguna cosa al sector lúdic: reflexió, crítica, qüestionament... Ens hem anat adaptant, ens ho passem bé fent-ho i pensem que pot ser interessant. 

Pensen en per què ha quallat?
Creiem que ha quallat perquè aquest àmbit de la mirada feminista al joc no estava prou tractat. Pensem que és un contingut per reflexionar, això esperem. Fins i tot gent que es dedica al disseny de jocs ens diuen que proposem reflexions interessants, o que ajudem a canviar dinàmiques editorials. El pòdcast també té un punt d’humor i d’esperança, al costat de la crítica i la reivindicació. 

De totes les persones que han passat pel seu pòdcast, alguna de particular?, i ja sabem que és difícil pregunta.
Totes les entrevistes són interessants, no ens ha sorprès ningú en particular, però sí que destaquem gent com Elisabeth Hardgrave i Tory Brown, dues creadores nord-americanes de jocs de taula, tot un luxe. 

Avui que la IA ho envaeix tot, com s’està aplicant al món del joc?
Abans de parlar d’aplicacions de la IA hem d’anar un pas enrere i fer allò que no hem fet com a societat: aturar-nos i fer-hi una mirada crítica. Mirar qui ho està fent, qui en guanya diners. Aquesta és la pregunta per a qualsevol tecnologia. Sempre recomano Lorena Fernàndez, amb qui vam fer un pòdcast, perquè no estem qüestionant aquesta tecnologia, que representa absolutament el model capitalista, neoliberal i amb tots els biaixos de gènere i colonials. Aquí tenim un problema. 

...?
Quant als jocs de taula, passen per robar els dissenys d’un altre, fer refregits. No sap crear jocs, en això és un desastre. 

Noemí, com a investigadora universitària, per on van les línies de recerca?
La recerca universitària està molt marcada per les aplicacions dels jocs a les aules. Molt poca cosa sobre gènere i comença a haver-hi treballs, i cal fer-ne més, sobre mecàniques de joc, per no caure en simplificacions com cooperar versus competir. Això és molt bàsic i hauria de ser més ric. Hem d’entendre realment com impacta el joc en les persones. Sempre que parlo d’innovació m’agrada destacar el paper del grup de neuroinvestigació de la UdL. 

I Cati, en el seu àmbit, el de l’educació social, com s’aplica el joc?
Es pot aplicar en molts àmbits, jo he treballat molt amb infants i famílies, sí. Vaig treballar a una ludoteca pública (la Generalitat les va tancar, per cert) i la característica principal era el joc lliure. Pot semblar anàrquic, desorganitzat, però permet que l’equip educatiu conegui qui són aquestes persones: interessos, com són... això t’ajuda a triar la intervenció educativa que vols fer.