El Tren de la Musa.
Sí, és per allò que el tren només et passa un cop i si no l’agafes... En aquest cas, és la inspiració, que l’has de caçar al vol.

Les muses l’hauran acompanyat en aquest viatge.
Les cançons estan quasi totes escrites per mi, lletra i música, que és el que de debò m’apassiona. Aquí volia parlar de les meves emocions i experiències durant els últims anys.

Per exemple?
Ja saps: desamors superats, creixement personal... és un treball molt madurat.

I s’ho ha fet pràcticament tot sol.
Sí, volia fer un disc on toqués el màxim nombre d’instruments. Encara que he tingut suport: Martha Roquet ha gravat algunes veus i ha escrit un tema, el piano de Deborah López i Flavia Bento, els baixos de Lucas Barreiro, un solo de guitarra de Carlos Lozano o les guitarres de David Pérez, amb qui som amics des de sempre.

I l’estudi.
El de Marc Mas, que també hi ha tocat la bateria.

Un disc en solitari: sembla el reflexe dels temps que corren.  
Això sembla, sí. Però ha estat fàcil fer l’enregistrament. A penes hem hagut de coincidir, no calia quedar amb molta gent. La majoria del temps, des del juliol que ens hem anat trobant, hem estat només el Marc i jo. La veritat és que ens ho hem passat d’allò més bé.

‘Vent del nord’ l’ha batejat. Per què?
En principi havia de dir-se El tren de la musa. Però finalment vaig optar per aquesta al·lusió al vent, al fred, al clima propi d’Andorra, perquè volia que quedés clar que és un disc que s’ha creat al país.

El so?
Recull les experiències de trenta anys de carrera musical, amb cançons mogudes però d’altres de melòdiques, que és el que més m’agrada, i amb les influències de la música que he escoltat sempre.

Com per exemple...
Supertramp sobretot, la banda amb qui vaig créixer, perquè era la que escoltaven els pares. M’ha marcat molt en les orquestracions. Pink Floyd i Marilion.
 
Els vells rockers encara agraden a les noves generacions?
Jo no crec que s’estigui perdent el gust pel rock clàssic, precisament perquè és això: clàssic. Només que també escolten música actual.

Com el reggaeton? És compatible?
Bé, com deia el rock mai no morirà encara que els joves escoltin també el que es fa avui en dia. És etern. Els Beatles, per exemple, mai no deixaran de sonar. Són eterns.

Amb 30 anys tocant ja té vostè una mica de vell rocker també.
Em ve de família: el pare era guitarrista de flamenc. Sempre havia tocat amb amics i al 1992 vam fundar la primera banda, Lost. Tot i que amb la que més vaig estar és amb The Axl, quinze anys.

Tocant temes propis.
És el que més m’ha interessat, encara que amb Versus o Cover també hem tocat versions.

I amb molts dels també vells rockers del país.  
He tocat amb Oriol Vilella, amb els germans Cartes, amb Landry Riba... Fins que va dos anys vaig engegar el meu projecte. Ara m’hi dedico amb tota l’ànima.

Tornem al disc: diu que gravar-lo en temps de pandèmia ha estat fàcil. I presentar-lo? En directe?
El tindré a les mans just per Nadal, espero, només falta la fabricació del disc físic. Per presentar-lo encara m’esperaré al març: ara ja no ve de dos o tres mesos. I ja veurem què passa.

Abans el veurem en directe, al concurs de música d’autor de la Fada.
Sí, tocaré el 17 de gener. Precisament per al concurs de la Fada del 2018 vaig engegar El Tren de la Musa: en principi havia de ser un projecte efímer i mira...