‘Isabel la Catòlica, ¿una estratega a l’ombra?’. Ágatha Ortega Cera, professora a la Universitat de Màlaga, abordarà la qüestió demà (19 hores) a la sala d’actes de l’ambaixada d’Espanya

Estratega a l’ombra? Una de les reines més conspícues?
Però Isabel ha estat molt mitificada des del segle XIX. Es dibuixa una reina amb un poder il·limitat, i no és cert. Com a filla del seu temps, tenia limitacions com a dona, i en aquestes limitacions, la guerra. 

Cosa de mascles.
Una dona no s’hi hauria de barrejar, consideraven. Exercir el poder de facto i dedicar-se a la guerra són coses d’home. M’interessa posar el focus en el fet que no va tenir cap poder il·limitat, sinó que va haver de lluitar, i molt, per  aparèixer al costat de Ferran. Hem de veure com la van construir els homes de l’època, els cronistes. 

Què en sabem?
A Ferran, sols per ser baró, no se li qüestiona res, mentre que a ella se li qüestionaven moltes coses: per exemple la coronació. Ella decideix fer-ho sense Ferran i va generar una gran problemàtica. A banda, pensaven que havia de deixar la guerra en mans del rei. 

Els cronistes...
Els cronistes de l’època la invisibilitzen. Consideren que està subvertint el seu sexe i que s’està ficant en qüestions que no li corresponen. Si haguéssim d’oferir una idea general (perquè és molt ampli) de com els cronistes del moment la dibuixaven en la guerra de Granada, la trobarem completament absent. Ferran és l’alfa i l’omega, qui ho fa totalment tot, mentre que ella està a l’ombra: acompanyant el rei, en un paper de consellera... sempre uns passos més enrere. Jo intento demostrar que no, en absolut. Isabel no va deixar la guerra de Granada en mans d’un altre, perquè era seva, ella és reina titular de Castella. 

Un problema per a l’historiador, si les fonts la invisibilitzen, oi?
Ens trobem en un moment molt interessant. A finals del segle XV ja ha tingut lloc un moviment molt interessant, que és la Querelle des femmes, i moltes dones, i molts homes, s’han rebel·lat a aquesta subordinació històrica de la dona envers l’home. Així que la cronística està dividida, i trobem que uns autors menystenen Isabel, mentre que d’altres donen informació sobre que ella sí que hi era. O la informació dels arxius. 

La ‘Querella de las mujeres’.
Un moviment iniciat a principis del segle XV a França i que va tenir un referent, Christine de Pizan, escriptora que es cansa de llegir com les dones han estat reflectides com a éssers inferiors, subordinats. Es cansa de tan llarga tradició de misogínia i inicia un debat per replantejar si la dona realment és inferior per naturalesa o si serà que no se li han donat les mateixes oportunitats.  El debat s’estén per la Península, Itàlia...

I arriba a la reina Isabel. 
A la seva biblioteca ella tenia La ciudad de las damas, el llibre de Christine de Pizan, que va ser qui va crear el diguem-ne primer manual per a princeses i reines: n’hi havia per a prínceps i reis. La seva intenció ja era crear referents femenins, que és el que continuem veient en l’actualitat. 

Un mal que ve d’antic. 
Doncs Christine de Pizan ja va buscar en l’antiguitat dones que fossin referents. Els cronistes d’Isabel la Catòlica ja viuen en aquest context, i trobem cronistes profeministes i anti, que no és més que la visió sobre si la dona podia o no ficar-se en determinats afers, com el de la guerra. 

D’aquesta visió culpem Aristòtil?
Doncs sí, hi té molt a veure, és clar que sí. Aquest concepte que la dona és un baró imperfecte és seu, i és un concepte que es reprèn a l’edat mitjana. Així que Aristòtil en té gran part de responsabilitat, sí. No sols ell: el pecat original i altres concepcions de l’Església també influeix en com s’han construït els models de dona. 

Per cert, aquella sèrie, ‘Isabel’: què en pensa una medievalista?
La primera temporada em va agradar molt, tenint en compte que és una sèrie, que té totes les llicències que necessita i que no és un lloc per aprendre història. Però estava ben enfocada. Ara bé, la segona temporada, on entra ja el regne de Granada, per a mi va estar molt mal feta.