Joies? Escultura? Arquitectura? Les peces de Joana Salvadó (Djoyo Estudi) juguen amb l’espai, qualifiquem-les com volguem. Formen part de la primera exposició del Refugi –ja saben, a Canonges, més que una lliperia

Comencem per vostè. 

Vaig estudiar joieria ja fa uns anys. Però abans dels estudis reglats (a l’Escola Massana) ja havia fet uns quants tallers. Soc de Vilafranca del Penedès i allà hi ha L’Arsenal, l’escola d’arts i oficis, hi anava sovint perquè el pare n’era professor. 

Primer contacte amb la joieria. 

És allò de quan ets adolescent i estàs com perdut, a l’ESO. Vaig anar a una inauguració, em va interessar i em vaig apuntar a un curs d’estiu. I fins ara. 

El pare...

No, ell és arquitecte. Però bé, ja té un cert vessant artístic, oi? Però no, ningú de la família tenia relació amb la joieria, no. 

Surt vostè com un bolet. 

Ja ho pots ben dir. En realitat jo ni sabia com dir als pares que no volia fer una carrera, sinó joieria. Així que em vaig posar a fer una enginyeria i quan portava dos anys vaig decidir que prou i vaig començar el grau superior de joieria. 

I què la va atreure tant? 

Pots fer un projecte de principi a final. Quan estudiava enginyeria i disseny industrial veia que projectaria coses però mai no sapia com acabaven. Algú altre ho realitzava. Aquí tens la idea i la materialitzes. 

Entesos. 

A banda, saps? tot el taller, el mobiliari. I estar allà, amb les eines, m’ajudava a oblidar-me de la resta. 

Meditació. 

Exacte. I quan ets adolescent, que no saps què fer amb la teva vida, que estàs dispers... Mira que anava els divendres, quan els amics eren de festa. Però per a mi aquell moment era sagrat. 

Acaba d’estudiar i s’ha de col·locar. 

Quan acabes és un abisme. A sope, jo havia fet joieria contemporània, que és un món molt molt difícil. Però en acabar vaig anar uns mesos a Colòmbia, amb tanta tradició en el treball amb or, visitant tallers. Tenen tanta tradició, tanta cultura, amb les peces precolombines: m’hi vaig passar hores al Museu de l’Or: també era una meditació. Uau! Després, en tornar, vaig estar a un taller d’alta joieria a Barcelona, on vaig acabar d’arrodonir la tècnica. Vaig aprendre molt. 

La va inspirar l’art precolombí? 

En aquell moment, però vaig considerar que no és la meva cultura. Em sentiria com apropiant-me d’una cosa que no era la meva.

Tècnica? Ofici? Talent?

La tècnica és importantíssima i només aprens trobant-te amb problemes. Si fas joieria contemporània crec que sí que cal una part artística alta. Però la tècnica és crucial o et quedes curt de recursos i aleshores es nota.  

Enveja: tot el dia entre pedretes i or. 

La veritat és que la joieria la veus des de fora i penses en una cosa neta i polida, pillant, oi? Doncs en absolut. És un ofici que emputa mans i cara, on et pots fer mal molt fàcilment, molt sorollós. I d’aquí en surten coses tan precioses...

Com va venir a parar per aquí? 

La parella, ja saps. Fa dos anys i mig. No té més misteri. Ara he obert el taller i estic supercontenta, sento que tinc moltes facilitats per treballar. 

Només hem fet una pinzellada de l’exposició.

Són unes peces molt contemporànies. Poden veure’s com joies però també com unes miniescultures. I amb una història darrere. 

Sí? 

Intento sempre fer col·leccions que tinguin una història, un relat. En aquest cas, parla de la relació entre el cos i l’espai. Com petites escultures: què passaria si les féssim a escala, grans, i poguéssim passar-hi per dins? També quan faig peces personalitzades, per a gent que me les demana, m’interessa saber a qui va destinada la joia, qui la regala i per què...