David Marchan va començar a fer màgia amb 13 anys, i des de llavors ha anat creixent com a mag, fins al punt d'alegrar el dia de totes les persones que tenen la sort de coincidir amb ell a l'autobús!


Per què va començar a fer màgia?
Un amic de la meva mare em va fer un truc, i em vaig dir, “has d’aprendre això, és xulíssim!”. Així que vaig començar a mirar vídeos de YouTube i a llibres i finalment vaig aconseguir fer aquell truc que volia.

Que bé!
Llavors, com que vaig veure que se’m donava bé, vaig continuar aprenent. Al principi es notaven molt els trucs, però amb els vuit anys que porto he anat millorant. 

És a dir, tot de manera autodidàctica.
Exacte. A més, hi ha alguns trucs que els he inventat jo! Alguns des de zero i d’altres a partir d’un altre truc, que he modificat o hi he afegit una altra part. Em crida molt l’atenció tot el que està fora del normal.

A qui no!?
M’agraden molt els trucs visuals perquè són els que més impacten. Passen a centímetres de la teva cara i no te n’adones! Per això m’agraden tant les cartes, ja que solament faig màgia amb cartes.

I en sol fer a l’autobús, oi?
Sí, vaig començar a fer-ho sobretot perquè m’avorria molt durant el trajecte. Així no solament passo una bona estona, sinó que ajudo que la gent tingui un bon dia.

Com sol reaccionar la gent?
Al·lucinen! Moltes vegades noto que algú em mira amb mala cara després d’un truc per la frustració que tenen de no haver-lo descobert (riu)! 

Realment és una alabança!
Jo crec que la màgia està per gaudir-la, no per intentar trobar el truc. Sempre hi ha el típic mag que es creu millor per revelar-los, però la màgia en si es veu als ulls d’il·lusió de la persona que tens davant. Aquesta és la màgia de veritat, no les cartes.

I tant! I això no se sol veure a Andorra.
No, la veritat és que no. A altres països sí que és més habitual, però aquí per alguna raó no tant.

I s’hi dedica professionalment?
De moment no, ho faig per passió. Però una vegada vaig actuar a un restaurant i em vaig guanyar els meus primers diners. Sí que m’agradaria dedicar-m’hi.

Segur que ho aconseguirà!
De fet, vaig sortir a la tele! Em sembla que va ser durant un Saló de l’Ensenyament. Jo estava fent màgia per allà i em van voler entrevistar. I just en aquell moment estava malalt, no em trobava bé, però va anar molt bé!

Quin truc va fer?
La carta que viatja, que és un que acostumo a fer i la gent es queda bastant parada. Primer et faig escollir un dels asos. Ja veuràs, escull-ne un.

El de piques.
El de la força, interessant. Molt bé, imaginat que l’agafes mentalment i llença’l dins la motxilla.

D’acord.
Perfecte, ja hi és. En principi no ha passat res, oi? Però és que el poder de la ment és tan gran que pot fer coses que semblen reals. De fet, mira la baralla. Veus l’as de piques?

Ostres, no!
És que no està a la baralla... Obrim la motxilla. Veus aquest sobre? Doncs és per a tu. Què hi ha a dins?

Mare meva, l’as de piques!
Què t’ha semblat? D'això se'n diu màgia!