Toni Consuegra i Oriol Vilella componen els Jamones, ja que el primer dels seus discs està dedicat a cançons dels Ramones. Ara n’ha tret un altre dedicat a Siniestro Total, i ja està pensant en el proper!

Què l’atrau de la música?
Recordo la primera vegada que vaig escoltar els Beatles, a Sud Radio. Vaig sentir allò dins meu que va dir: “Genial!”. I des d’aleshores sempre m’havia quedat la sensació de voler fer alguna cosa amb la música. Però és clar, tens família, feina, i és complicat. 

Exacte, és complicat.
Quan era més jove havia tocat el clarinet i el saxo, i fins i tot vaig formar part d’una cercavila de la Seu, però se’m carregava massa el coll i l’esquena. Anys més tard, cap allà al 2008, vaig descobrir l’acadèmia de música moderna de l’Oriol Vilella, i m’hi vaig apuntar.

Sense haver d’estudiar solfeig ni res d’això, directament a l’instrument!
Exacte! I vaig creure que aquella podia ser l’ocasió de tirar endavant amb els meus somnis. Ara bé, sabia que havia d’anar al meu ritme, ja que de petit vaig patir poliomielitis, que és una malaltia que no permet que els músculs es desenvolupin, i he de fer alguns trucs per poder tocar bé la guitarra.

Entenc. I com surt la idea de fer un disc?
Doncs resulta que en aquella època el meu fill escoltava els Ramones, i un dia vaig agafar el seu mp3 i em van encantar. Jo estava més acostumat al blues o el jazz, però en sentir aquella música em vaig preguntar si era massa complicada de tocar. Llavors, l’Oriol em va dir “que va, si són quatre acords!”, i vam començar a treballar en algunes de les seves cançons.

Són més senzilletes, sí.
A més, pel que fa a les lletres, en general tampoc es complicaven gaire la vida: parlaven de coses passades, de desamors... de la vida vista des dels ulls d’un adolescent, vaja. Així que se’ns va acudir fer un disc amb algunes versions seves.

Ara, però, n’ha fet un de Siniestro Total!
Sí! Ells tenien cert cinisme; protestaven, és clar, i tenien un esperit crític, però anaven més de l’estil “m’importa tot un pebrot”, entens? A més, el ritme també era així més punky, més senzill, però alhora molt bo.

I mai ha pensat a fer un disc amb cançons seves?
No, estic massa gran per això! En tinc una de meva, però. Tot i així, em satisfà suficientment tocar cançons d’altres. A més, em transporta als meus anys de joventut, i això no té preu.

I on podem comprar els seus discs?
No els venc. Els regalo tots.

Com!?
Sí, penso que en la societat en la qual vivim, la manera de fer les coses diferents és regalant. Així que sempre que veig un amic o algú conegut li regalo un disc.

Que bo!
Ja et dic, això és el que em fa feliç. Actualment és molt complicat que et regalin alguna cosa (riu), ja sigui l’augment de la factura de no sé què, el preu del lloguer... Així que ho faig diferent.

Em sembla extraordinari!
Si tens un amic, per què li has de cobrar 10 o 15 euros perquè et compri un disc? No home, no! En canvi, si el regales potser hi ha més opcions que l’escolti!

Potser també és veritat!
Però sobretot ho faig per com em sento amb mi mateix. Mira, a la vida potser un ha pogut fer molts calés amb mil històries, però quan ens morim no ens enduem ni un duro, entens què vull dir?

Totalment.
Ara he tingut aquesta oportunitat, la qual em produeix una satisfacció molt gran, i penso que la millor manera de fer-la encara més gran és compartint-la amb la resta sense esperar res a canvi.

Brillant!
A més, també he pogut viure l’experiència de com és fer un disc, que no és tan fàcil com sembla des de fora... Hi ha molta feina al darrere i moltes hores, però és una vivència molt enriquidora.

En tindrem més, de discs?
Sí, ja estic preparant el següent, que no serà exclusiu d’un grup, sinó amb diverses cançons dels Beatles, Credance Clearwater Revival, els Rolling Stones, etc. Ja et dic, per a mi poder estar fent tot això a la meva edat és un somni fet realitat, tot i que seixanta anys més tard!