‘Primeres persones’ es mou entre la realitat i la ficció, adverteix Montse Guiu Mas. El llibre relata la malaltia que es va endur la mare, sí, però sobretot recorda els fortíssims vincles que hi havia, que hi ha, entre totes dues. Demà en parlarà, en companyia de Montserrat Ronchera, al Roc Blanc (19.30 hores)

Entre realitat i ficció.  
Exactament. El llibre sorgeix arran de la mort de la meva mare, fa dotze anys. Jo en tenia vint-i-un. Explico tot el que vam patir durant els set anys que va lluitar contra la malaltia. Com el càncer distorsiona, canvia, la nostra vida. La persona que més estimava, i estimo, i jo, fem front a aquell tsunami. 

Tot canvia, és clar.  
Canvia la manera de veure la vida. Qui més estimes passa per un procés tan dolorós. Però és un relat amb un vint per cent d’elements que són ficticis. Per exemple, al llibre apareix la droga. Jo no m’he drogat mai de la vida, però l’he utilitzat com una metàfora de la destrucció a què arribes. De tanta pena, de tant no saber què passarà si la mama marxa, una persona que per a mi ho era tot. 

Impossible no identificar-s’hi.  
Així que el tema de la droga, sí, és ficcionat, l’he utilitzat per explicar com arribes al límit, com no vols acceptar el que està passant. La relació amb la mare era molt, molt especial. Ella es dedicava a la docència i mantenia aquell esperit de persona adulta, però molt capaç d’empatitzar. Era extremadament vital. 

I tenien una excel·lent relació.  
Fins al dia que va morir, dic sovint, no es va tallar el cordó umbilical. Era l’amor de la meva vida. 

Per què escriure un llibre? 
Soc periodista, em dedico a la comunicació des de fa molts anys. Ara en tinc quaranta. Vaig començar a Ràdio Valira, per cert, amb divuit anys. Sempre he escrit. Escriure és la meva passió. Com que em sentia molt perduda amb el que m’estava passant, vaig començar a fer un dietari, explicant els meus sentiments. Després vaig començar a donar-li forma i més endavant li vaig ensenyar a en Joan Ramon Marina. Ens coneixem des de fa molts anys, és molt amic del meu pare. Ell no sols em va animar, sinó que va decidir editar-lo, al seu segell, Marinada. 

Bravo per ell. 
He de dir que quan ja el vaig veure llest li vaig dir “tu creus que l’hem de publicar?” És que hi ha coses com molt íntimes. Una mica tard, oi? Però en Joan Ramon em va animar:  “és un exercici de valentia”.  Estic molt sorpresa de com està anant, que ja anem per la segona edició i va sortir al novembre. 

Felicitats, doncs. 
Estic molt sorpresa, i molt contenta, sobretot per les coses que em diu la gent, com el senten. Hi ha gent que ha passat per una experiència similar. Estic establint una relació tan maca amb els lectors... Aquesta empatia, aquest compartir. 

Gratificant.  
Mireu una  anècdota. A la mare d’una bona amiga li van diagnosticar també càncer més o menys al mateix temps. Ho vam patir juntes. En sortir el llibre, em va dir que no se’l llegiria. Al final em va trucar l’endemà per dir-me que no havia parat de llegir fins a les tres de la matinada. I va anar a comprar-ne cinc més per regalar!

A qui no ha patit un procés similar, què li pot aportar el llibre? 
No és un llibre sobre el càncer, que consti. És un llibre sobre una mare i una filla que s’adoren, que no poden viure una sense l’altra, i un dia arriba un element i la vida se’ls transforma. És un llibre sobre emocions, sobre sentiments, sobre amor. També sobre acceptació que el que tenim pot trencar-se. 

Pengem d’un fil.  
L’element disruptor també podria ser un divorci. Qualsevol cosa que et trastorna la vida. 

Vostè té molts vincles amb Andorra.  
La mare i jo vivíem a Sant Vicenç de Castellet, però el pare treballava a Andorra, de dilluns a divendres. Va venir per entrenar l’Andorra de bàsquet i va aconseguir portar-los a la categoria superior, als anys vuitanta. Després va treballar durant trenta anys per al Govern, en temes de joventut i voluntariat. 

 I vostè es va fer laurediana de cor.   
Per damunt de tot, sí. 

El llibre el va presentar a La Trenca.  
Sí, amb l’Albert Batalla, que som amics. Ara farem aquesta xerrada amb la Montse Ronchera, a l’Speaker’s Córner de Roc Blanc. Deixeu-me dir que admiro profundament la tasca magnífica que fa a l’Institut Andorra de les Dones.