La necessitat de control

Rentar-se les mans contínuament per evitar contagis, comprovar reiteradament si s’ha tancat bé el foc o la porta de casa abans de sortir, evitar el contacte per no exposar-se a infeccions... Tots ells són exemples de com pot afectar un trastorn obsessivocompulsiu (TOC). La repetició de les accions comporta més repetició fins al punt d’afectar la quotidianitat de la persona que el pateix.

Què entenem per TOC? El TOC és un trastorn mental pertanyent al grup de trastorns d’ansietat que es caracteritza per l’aparició de dos elements: les obsessions i les compulsions. En primer lloc, trobem les obsessions que fan referència a aquells pensaments intrusius que ens envaeixen freqüentment i ens generen una gran ansietat i necessitat de control. D’altra banda, tenim les compulsions, accions mentals o conductes repetitives (rituals) que es duen a terme per tal de reduir l’ansietat que esdevé per les obsessions. Podem veure rituals de caràcter reparatori (rentar-se reiteradament les mans per evitar contagis), propiciatori (començar el dia amb el peu dret per tal de tenir un bon dia), i preventiu (comprovar que hem tancat la porta correctament abans de sortir de casa). 

Al llarg de la nostra vida, més del 80% de la població experimentem la seva presència a través de l’elaboració de pensaments il·lògics o irracionals, és a dir, a través de pensaments intrusius. Aquests pensaments s’endinsen en la nostra consciència, de forma involuntària i inconnexa amb altres pensaments i activitats. És totalment normal la seva presència. Malauradament, no és tan normal preocupar-se excessivament per aquests pensaments intrusius i intentar controlar-los o prevenir-los. Únicament ens causa una falsa sensació de seguretat i de control: la por original passa a segon pla i els intents de solució es converteixen en el problema principal. Segons l’American Psychiatric Association (APA), aquest trastorn afecta únicament el 2% de la població per una evolució progressiva en l’adolescència o inici de l’edat adulta, o bé per l’experimentació d’un succés o situació altament estressant.  

Com actua la ment d’una persona amb TOC? És habitual que les persones que el pateixen elaborin un esquema basat en l’aparició d’un pensament intrusiu, la valoració negativa d’aquest pensament i l’intent de control de la seva aparició. Malgrat això, mitjançant aquesta estratègia no tan sols eliminen el pensament intrusiu, sinó que a llarg termini, l’incrementen. Per contra, quan l’ésser humà prohibeix, aconsegueix un increment de la conducta no desitjada produint així un cercle viciós que l’atrapa i que afecta la seva qualitat de vida: no pensar determinats pensaments ens condueix a no deixar de pensar-los, ens obsessionem. Així doncs, el TOC manté una lògica no-ordinària que el reforça: pot arribar a pensar que gràcies al fet de seguir un ritual, com per exemple rentar-se les mans quatre vegades per tal de no contagiar-se  ha ajudat a no contagiar-se realment. 

És possible prevenir-lo i tractar-lo? Tot i que la persona, conscient del seu trastorn, comença a posar en practica diversos intents de solució, sense la supervisió d’un professional de la salut mental corre el risc de perpetuar-lo i alimentar-lo. Així doncs, tècniques com ara l’evitació del pensament o l’hipercontrol a través de rituals únicament reforcen la pròpia incapacitat de gestió d’aquest. En tot cas, el tractament del TOC no és únicament el tractament dels símptomes. És important atendre la dinàmica familiar o de parella i ajudar la persona a reconnectar amb el seu món exterior. 

Tot i que antigament es considerava que era un quadre molt resistent i difícil de tractar, estudis recents  demostren que mitjançant una psicoteràpia orientada a la reducció del control inadequat dels pensaments intrusius que esdevenen en el TOC augmenten les possibilitats de remissió definitiva. Comprendre com funciona i com es manté ens ajuda a reestructurar la nostra psique.  Recorda que tot allò que es pot construir es pot destruir. Tot allò que el TOC ha construït en la persona pot tornar a restaurar-se adequadament amb l’ajuda terapèutica adequada.