Parlem de llibres? De literatura francesa? D’una novetat editorial com és L’homme peuplé, de Franck Bouysse? L’escriptor visita Andorra per presentar-lo, en el marc de la Saison Culturelle que organitza l’ambaixada. La cita amb els lectors és dimecres, a les set de la tarda, a la llibreria Moby Dick

Però ja coneixia Andorra, oi? 
Sí, sí, no és en absolut la primera vegada que vinc. Fa temps vaig anar  al Pas de la Casa i també vaig venir pel concert aquell que va fer Bob Dylan a Encamp, recorda?

Com per oblidar-lo. En fi. A la novel·la hi ha un escriptor sense inspiració. En absolut el seu cas, veiem.  
No, no, no. Tot va bé. Però en tot cas, no és que li falti inspiració, que en realitat no sé ben bé què és, sinó que està buscant la veritat. Ell és capaç d’escriure un llibre, però ha obtingut un tal èxit mediàtic que no se sent capaç, va a la recerca de la veritat. 

Un pelet autobiogràfic? 
No, no. No hi ha sempre l’escriptor parlant de si mateix necessàriament. 

Però hi ha un altre personatge essencial.  
Caleb. Un sanador. Algú que ha estat educat per la seva mare, sense haver conegut mai el pare. Però és un sanador d’animals, he de dir. És com el pària del poble. Una tarda d’hivern, veu algú en una casa habitualment buida: és l’escriptor. A partir d’aquí, un joc d’observació s’instaura entre els dos personatges, que no es retroben mai. 

El ‘polar’ sol ser excusa per parlar d’altres coses. 
En realitat, jo no sé ben bé què contaré quan començo un llibre. Em deixo portar per una emoció i no sé ben bé on em portarà. Em deixo portar i quan acabo la tasca d’escriure del dia no tinc clar on em portarà això escrit l’endemà. Em poso en situacions improbables i veig per on me’n sortiré. M’agrada la tensió, el suspens aquest. Amb tot, he de puntualitzar que les meves novel·les no pertanyen exactament al gènere del polar, tot i que hi hagi tensió, misteri. No hi ha policies, per exemple, però sí un suspens permanent. 

Comença a escriure a partir d’una imatge.  
Sempre. Una imatge emocional, que procedeix de la infantesa. No escric sempre el mateix llibre, és clar, però sí que em deixo portar per certes obsessions que venen de la infància. Com tots els artistes, penso. 

Alguna en particular? 
M’haureu de llegir. 

Ens ha enxampat. La millor resposta.  
N’hi ha unes quantes, unes quantes, d’obsessions d’aquestes. 

La història es desenvolupa enmig d’unes condicions meteorològiques miserables i és important, oi?
La neu va començar a caure des de la primera frase, però no sé dir per què. Una pàgina en blanc, potser, per a aquest escriptor. No sé, no sé. La neu és també allò que ho amaga tot i alhora que ho revela tot: no pots ocultar-te en la neu perquè sempre queden les empremtes. Era un element indispensable per al relat. També la broma, una boira permanent, que lliga els personatges que apareixen i desapareixen. És el joc entre ells. 

Personatges molt solitaris, silenciosos també.  
Sí, és això. Potser és que jo també ho soc, de solitari i silenciós. En aquest món hi ha tantes maneres d’omplir el buit, de mai trobar-se sol davant d’un mateix... Jo, que frego la seixantena, vinc d’un món on es parlava més aviat poc, ho tinc molt interioritzat. 

Es diu que la solitud és la malaltia dels nostres temps.  
No és tan dolent estar sol, però cal estar armat per afrontar-ho. Per trobar-se cara a cara amb un mateix has d’haver forjat aquestes armes. No sempre és fàcil, però també és salvador. 

Per què ens agrada tant llegir sobre misteris? 
Tenim certa necessitat de fer-nos por, de sorprendre’ns, de no saber cap a on anem, què trobarem. És una mica el que jo faig quan escric: vaig cap a l’inesperat. 

Escriure a partir d’una imatge: molt cinematogràfic? 
Hi ha moltes maneres de fer sorgir imatges: per la literatura, la pintura, el cine, fins i tot la música... No sé com sorgeixen quan escric una escena, jo hi soc a dins, en percebo els colors, les olors. Cinematogràfic? Sí. L’admiro molt, el cinema, i la fotografia. Al final ets allò que ets perquè no pots ser una altra cosa. 

El llenguatge? 
Ah! Això és finalment l’única cosa que importa!