DJ o, millor dit, compositor de música electrònica, que és com prefereix identificar-se. Amb una trajectòria de vint-i-cinc anys, que no és poc. Sergio Brea s’ha anat obrint camí en el món de l’electrònica movent-se sobretot entre Andorra i Barcelona. Cosa que el seu país, assegura, no li posa molt fàcil

Diu que promocionar-se des d’Andorra, com a productor de música electrònica, no és fàcil. 
Trobo problemes per pujar coses a plataformes gratuïtes com Instagram o YouTube. Les meves pròpies obres! Les que jo he compost. Són meves. Treballar des del meu país a vegades em perjudica. 

Doncs que malament per a vostè. 
No entrem en segons quines dinàmiques europees, sortim malparats els artistes que componem aquí. Em trobo limitat, limitat. Per exemple, a l’hora de percebre els meus royalties. 

Tenen vostès l’Sdadv. Pot ser el que passa és que falta comunicació?
Hi ha dificultats de tota mena. Aquesta és la meva experiència. I una associació de músics d’electrònica, de DJs, s’ha intentat crear? Sí, però a vegades es vol abastar tant que finalment no es fa res. 

Caram, caram. Vostè pensa que els artistes d’aquí no estan en igualtat de condicions...
No és que jo ho pensi, és que no ho estem. 

Vostè té una trajectòria llarga. 
Vint-i-cinc anys porto al món de l’electrònica des que vaig debutar. Tinc més de trenta produccions ja al mercat. Crec que m’he guanyat el dret a dir que formo part d’aquest mundillo. 

Semblaria just dir que sí. 
Em pregunta si el camí ha estat complicat? Doncs sí, és clar, però tot és posar-s’hi i fer allò que t’agrada. Tot és intentar-ho. També és cert que no em guanyo la vida com voldria. 

Va començar a Andorra. 
Sí, sí, soc nascut aquí. Però ja saps: vaig conèixer una noia i vaig marxar a viure a Barcelona. Ara fa un temps que he tornat a Andorra, vaig i vinc, i musicalment em moc bastant per Barcelona, la veritat. Però navego entre dues aigües. 

Té una altra artista a la família.  
La meva filla: té set anys. Li encanta dibuixar i ha fet les portades de tres dels meus discos!

En 25 anys com ha canviat el món de l’electrònica al país? 
Ha canviat, sí, ha canviat. Hi va haver un boom, justament quan jo començava, així que en realitat a penes el vaig poder tastar. Hi va haver l’etapa del Tabola. I jo vaig començar a punxar al Festa i Nit.  Hi havia molt d’oci nocturn aquí. 

I ara?  
Diria que aquí a Andorra no hi ha discoteques, només pubs. Per parlar de discoteques hauríem de parlar d’una cosa més gran. I els locals musicals? Diria que com més puges a les parròquies altes, cap a pistes, més música electrònica avançada es punxa, mentre que més cap avall es posa molt reggaeton, quasi arreu es punxa sobretot reggaeton. 

Intuïm, pel to, que no n’és molt fan.  
No, no, no és un pal que a mi m’acabi d’entrar. Sobretot per les lletres: no és que siguin gaire educatives. La meva filla les escolta i quan me les taral·leja... ho trobo fora de lloc, m’emprenya. És aquesta cultura que tenim avui en dia. Uf!

Però és el que la gent demana. Si no es punxa als locals, la gent no hi entra, diuen a vegades els DJs. 
No sé ben bé. Quan la gent surt, surt, no és que vagi a escoltar música. Tot i que, és cert, se senten motivats per la música que coneixen. Si els punxes temes que no coneixen, a vegades se senten insegurs, no saben què fer. Però jo diria que aquest és un públic determinat, el que surt de festa però no està de debò interessat en la música. 

La nit a Andorra, què tal, doncs? 
Surto poquet, personalment. Com a DJ, tot i que em moc més per Barcelona, diria que per aquí la nit és una mica sosa. Com deia, quan puges cap a pistes està millor. 

Entesos.  
De totes maneres, matiso: jo no em considero tant un DJ com un compositor. Un músic: no toco cap instrument en concret, però finalment els toco tots una mica, a l’estudi.