Al Toque torna a la Fira d’Andorra. Ja hi havien presentat la seva proposta de versions de rock argentí clàssic, però ara els ha arribat el moment d’agafar l’animal per les banyes i aixecar el projecte. Ho explica el bateria Dante Falótico, músic argentí afincat a Andorra des de fa dues bones dècades

Al Toque.
Ja portem temps però com a projecte a mig treballar, perquè amb la Coco, el Marc i el Pablo tenim altres bandes: Vibrand i la de blues, així que estava com sense acabar. Ara el tornarem a presentar dissabte, a les vuit del vespre, a la Fira. Estem treballant per ampliar repertori i estar a punt per a la temporada d’hivern, que la comunitat argentina creix molt. 

Ei! Que a la resta també ens pot agradar el rock argentí: Calamaro, Los Rodríguez!
Per descomptat, per descomptat. Aquests, o Tequila fa més temps, o Fito Páez, potser són els més coneguts per aquí. També fem temes de Divididos, Sumo, Redonditos de ricota, Bersuit vergarabat, Fabulosos Cadillac, La Renga
o Los caballeros de la quema. 

Sona fantàstic. 
El rock argentí és molt ric, molt divers, amb barreges en un mateix grup: reggae, funk, cúmbia mesclada amb rock, quasi punk, en un mateix tema, com fan Bersuit vergarabat. Hi ha uns contrastos molt grans i molts estils. 

Entesos. 
A l’Argentina el blues és molt popular. Hi ha La Mississipi, o Memphis la Bluesera, que treuen disc i fàcilment esdevenen número u. Igual amb el funk o el rock. Ara, també hi ha reggaeton, com arreu. 

A tots ens interessa la fusió.  
Argentina és un país culturalment molt cosmopolita. La música nacional, ja sabeu, és el tango, que també es fusiona amb el rock. És un país on van arribar músics de tot el món, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. I molts emigrants, sempre. Hi van arribar moltes influències, sobretot europees. És normal que sigui un país culturalment molt ric, musicalment molt divers. 

Algun tast ja van oferir en fires anteriors.  
Sí, i crec que va agradar. Col·legues (soc professor a l’escola de l’Oriol Vilella) s’hi van passar i ens van felicitar. El tècnic, Xavi Dalleres, ens va dir que quina música més xula, tan diversa, eclèctica: una cúmbia que s’enganxa amb un rock...  

Ens està posant la mel a les orelles.  
L’Oriol ens va proposar tocar  al Jambo, que anem sempre amb Shuffle Express, però encara no estàvem preparats encara. No teníem prou repertori. 

Los Rodríguez, Calamaro, abans els Tequila, van tenir molt predicament per aquí.  Ens hem desconnectat?
Potser, potser. Cert, els que has dit, o Fito Páez, d’altres, han sonat molt per aquí. O Los Fabulosos Cadillac, no sé si et sona el tema Matador. Són grups, els que fem, que van començar a tocar als vuitanta i encara estan vigents a l’Argentina. Són clàssics. Encara omplen estadis, la gent es torna boja, el públic argentí és molt passional. 

Però de noves bandes ja no ens sonen tant.   
El rock argentí ha canviat molt. Jo porto aquí vint anys i jo mateix m’he desconnectat del que passa, del que és nou, allà. Tot el món de la música està canviant molt. La música llatina ha fet un pas endavant, el reggaeton, la cúmbia... i al rock li costa més. Arreu hi ha un canvi de tendència. 

Què pensa del reggaeton?  
A mi m’agrada tota la música. Jo soc percussionista, bateria, i com a professor, els alumnes em demanen aprendre a tocar el reggaeton: els interessa el ritme però no les lletres, el missatge que porta.   A mi em sembla fantàstic, perquè tota la música té quelcom de maco. El ritme del reggaeton s’ha enquistat, diguem-ne; a la gent li entra, li entra. Tots els ritmes són xulos i s’han de tocar. Després, aquell rerefons, és cert, no m’agrada. 

Admira dels músics del país com participen de bandes diverses. 
És la mateixa emoció que t’anima. Et proposen un projecte i el primer que dius és sí, per la passió per la música. Després penses quin embolic! Però amb ganes i dedicació, tira endavant.