Quatre dècades (poc li falta) porta Rosa Pascuet mirant als peus del personal per calçar-lo adequadament i que camini amb seguretat per la vida. Seguretat, diu, i aquest empoderament avui tan en voga és el que proporcionen a les dones unes bones sabates de taló. Que dia a dia, però, cauen en desús.

Estem fent un ‘reset’ amb el calçat?
Cert, com que aquesta temporada no hem tingut vida social, doncs anem còmodes. Tot i que no sols pel confinament, la tendència venia d’abans. Però ara ens hem acostumat que no ens apretin les sabates... ni el cinturó, que també ha crescut la panxa.

Ni m’ho digui!
Però això no vol dir que les sabates de taló desapareguin, segur que ens les tornem a posar, sobretot les joves. Si vols sortir, no hi ha cama més maca que la que va sobre una sabata de taló. Però ens preguntem: volem estar guapes? O còmodes?

‘Para presumir hay que sufrir’.
Sí, sí, els talons fan mal, excepte a les que tenen molt, molt, molt, d’hàbit. Com les nenes xineses a qui apreten els peus perquè no creixin. A vegades portes unes sabates i t’aguantes, no sents el dolor, però quan arribes a casa i les treus... ai, que bé! És com quan a la vida et descarregues d’alguna cosa negativa.

Només pensar-hi...
La vida ens ha tornat còmodes. El calçat esportiu ha fet que anem molt millor i el vestuari canvia: veiem bé un vestit elegant amb vambes perquè ho hem acceptat. Hem acceptat el look còmode.

Cert.
Fa 39 anys jo treballava amb sabates de taló. I sobre moqueta, que reescalfa els peus moltíssim, dona electricitat estàtica. Com el parquet sintètic. El millor sòl per caminar i estar-se molt de temps dempeus és el de granet, que és natural, o el ciment o la terra.  

Doni’ns consells per caminar segurs.
Bé, com que no soc podòloga... Però sí que puc assegurar que les marques evolucionen perquè fan estudis. Tenen equips d’enginyers dissenyant models de sabates. Algunes marques són on són perquè tenen gent preparada.

Tecnologia.
La primera sabata aïllant de fred i calor van ser les botes que va fer la NASA per trepitjar la Lluna. Va suposar un canvi revolucionari en el calçat.

Òndia! No m’ho hauria imaginat.
Busqueu, busqueu per Internet, que hi ha molta informació i ho explicarà millor que jo, amb dades exactes. Però la primera petjada a la Lluna va canviar el món del calçat.

M’està deixant de pedra.
És clar: abans tot es fabricava amb soles de pell. N’hem portat tots. Recordo que la gent arribava a la botiga i la primera cosa que feia era mirar la sola, el certificat que era cuir. Ara ja no, ara dobleguem per veure si són flexibles.

Cert.
A l’estiu sí que és bona perquè el cuir és el material més fresc. Però a l’hivern és dolentíssima, sobretot amb aquests climes extrems, que requereixen que el peu estigui molt ben calçat. I que no suï. Res de mitjons gruixuts, que quan transpira el peu xucla la humitat i quan surts al carrer et geles. Microfibra, que traspassa la suor cap a la sabata i deixa la pell seca.

Les sabates sempre han estat un signe d’estatus.
Desllueixen un vestit o, al contrari, el fan lluir. I de tant en tant anar una mica incòmoda amb sabates de taló no fa mal. No ens acostumem a tant de confort, que un taló alt fa que les dones ens sentim més altes, especials, poderoses. Et sents amb més personalitat i és això el que transmets.

Hi estic d’acord però les feministes ultra se’ns menjaran en pepitòria.
Cert, però què hi farem! Ho penso.

I els talons tenen un punt fetitxista.
Ara no tant, però abans els homes en compraven per a regal. Com la  llenceria.

Amb una vida a la sabateria tindrà històries per explicar.
I tant! Com la d’aquell senyor que va portar les mateixes sabates cada dia durant quinze anys. I quan ja no donaven per a més volia comprar-ne uns d’iguals.