Hi ha persones que habiten una sensació de malestar constant. Sempre hi ha alguna cosa que no funciona, algun conflicte o alguna injustícia que explica per què la seva vida no avança. Tot els va malament i, des d’aquesta vivència, els responsables sempre són fora, com si no hi hagués cap espai possible d’incidència personal.

La queixa, en aquests casos, ja no és una descàrrega puntual ni una demanda d’ajuda. Es converteix en una manera de mirar el món i de relacionar-s’hi. El relat personal gira al voltant del que no funciona, del que falta, del que els altres fan malament, i acaba ocupant cada cop més espai intern.
A força de repetir-lo, aquest relat acaba definint la identitat: jo soc a qui tot li passa, jo soc qui sempre té problemes. I quan el malestar forma part de qui som, deixar-lo anar pot generar vertigen, perquè implica perdre una referència coneguda, encara que sigui dolorosa o, clarament, distorsionada de la realitat. 

Per què esdevé això? Aquest funcionament no sol ser conscient ni intencionat. En la majoria dels casos respon a estratègies emocionals apreses al llarg de la vida. Hi ha persones que han desenvolupat un locus de control extern, és a dir, la sensació profunda que no tenen marge d’acció personal i que tot el que els passa depèn de factors externs. A això s’hi pot afegir la por al canvi: queixar-se és conegut i previsible, mentre que canviar implica exposar-se al risc de fracassar o de comprovar que, tot i l’esforç, les coses no milloren.

En alguns casos, la queixa també genera guanys secundaris no del tot conscients, com rebre atenció, comprensió o evitar haver de prendre decisions difícils. Quan, a més, hi ha dificultats d’autoregulació emocional, el discurs queixós esdevé l’únic recurs disponible per canalitzar la frustració, el malestar o la ràbia. Sovint aquest patró té arrels en històries prèvies de desprotecció, situacions en què durant molt de temps no s’ha sentit un suport real ni sostingut, i el malestar acaba cronificant-se com una manera de demanar ajuda.

No és, per tant, una qüestió de mala voluntat, sinó de pocs recursos interns disponibles en aquell moment per fer-ho d’una altra manera.

Quan tot el que passa s’explica només des de fora, el dolor queda legitimat, però també s’atura el moviment. Si jo no hi tinc cap paper, tampoc tinc cap capacitat de canvi.

Així, el victimisme no és només una manera de mirar el món, sinó una posició interna que manté la persona atrapada en la mateixa experiència una vegada i una altra, sense possibilitat real d’evolució.
El canvi no acostuma a arribar quan la vida es torna fàcil, sinó quan algú comença a mirar-se des d’un altre lloc. No tant per trobar respostes immediates, sinó per sortir del relat únic que explica tot el que passa des de fora i obrir-se a una lectura més complexa de la pròpia experiència.

Fer-se càrrec del propi funcionament no implica negar el dolor ni minimitzar el que s’ha viscut. Té més a veure amb reconèixer que, fins i tot en contextos difícils, hi ha algun marge –per petit que sigui– per posicionar-se diferent i reconnectar amb el poder personal. 

Aquest moviment no és ràpid ni lineal. Sovint és incòmode, perquè obliga a renunciar a explicacions que fins ara havien sostingut, encara que fossin limitants. Però és precisament aquí on comença una altra manera d’estar amb un mateix.
Entendre’s deixa de ser un exercici de judici i passa a ser un acte de cura. No per exigir canvis immediats, sinó per deixar d’estar atrapat en un discurs que ja no obre camins.

Perquè posar paraules al malestar alleuja. Però només quan es pot elaborar, transforma.